Primer. La supèrbia és la mare de l'error. Només un polític narcisista i desconnectat de la realitat s'hauria atrevit a portar dimecres passat a aprovació del Congrés dels Diputats un decret òmnibus, amb 80 mesures de tota mena, pensant que Junts per Catalunya l'aprovaria perquè no seria capaç de suportar les pressions. Pedro Sánchez es va estavellar i el resultat va ser una dolorosa derrota parlamentària. Lluny d'intentar una negociació amb els de Puigdemont, se'n va anar a Davos amb un seguici de ministres i alts càrrecs, així com qualificats empresaris de l'IBEX. Un superb mai no dona el seu braç a tòrcer, i per això continua afirmant que no modificarà el decret social i que la seva intenció continua sent aprovar-lo sencer.

Segon. L'arrogància és l'actitud de qui es considera millor del que realment és, o que considera als altres per sota de si mateix. En quin moment Sánchez va pensar que a Puigdemont li podia fer un atac envoltant i que amb fer servir l'amnistia i del Tribunal Constitucional ja n'hi havia prou? Més de set anys a l'exili veient com els ressorts de l'Estat fan l'impossible per destruir-te potser et fan més aguerrit que pràcticament el mateix temps al palau de la Moncloa. L'aura del poder és sens dubte atractiva i la seva fascinació és enorme. Ho saben tots els que el tenen o l'han tingut. Però sempre són els últims a adonar-se que el rei va despullat.

Els temps de malabarismes a Suïssa, on es podia parlar de tot i res d'allò es posava en pràctica a Madrid, no tornaran

Tercer. No sempre es pot fer catxa. Sánchez té la batalla del decret perduda i el temps no juga a favor seu. Quan dilluns es reprengui la setmana laboral, comprovarà que les seves esbombades sortides no existeixen i que només hi ha aigua a la piscina per aprovar la pujada de les pensions i els ajuts per al transport i per als afectats de la DANA, aspectes, tots ells, que es corresponen amb un decret social. Perquè si hom rasca entre les 80 mesures, igual acaba concloent que l'interès de molts mitjans de comunicació té més a veure amb més diners per a ells en publicitat institucional, amb càrrec a CCAA i ens locals, però amb ús obligatori del logo del Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible.

Quart. L'optimisme antropològic de Zapatero i el parallamps Santos Cerdán. El 2008, el llavors president José Luis Rodríguez Zapatero va deixar anar que ser optimista és quelcom més que un tret de racionalitat, és una exigència moral, un tret de decència i fins i tot d'elegància. L'optimisme, aquesta perspectiva sempre esperançada del futur, ha fet molt mal. No es tracta de veure el vas mig ple o mig buit, sinó de creure's que està ple quan és buit. Els temps de malabarismes a Suïssa, on es podia parlar de tot i res d'allò no es posava en pràctica a Madrid, no tornaran. La ira de Sánchez davant l'emprenyament de Puigdemont. L'optimisme de qui no detecta els riscos de continuar jugant a la ruleta russa amb la legislatura.