M'hauran d'explicar a poc a poc, molt a poc a poc, aquells que ho defensen, en què ajuda a l'independentisme el fracàs de la manifestació convocada per l'ANC el pròxim dia 11 i a la qual donen suport Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). He mirat aquests dies l'extensa hemeroteca dels últims anys i només hi he trobat titulars referents a l'independentisme com a ideologia política, no pas a l'ANC ni a un partit polític o un altre. L'èxit de les concentracions ha estat del conjunt de l'independentisme, de la ciutadania mobilitzada en defensa de les llibertats nacionals i amb la ferma voluntat d'aspirar a ser un Estat més de la Unió Europea. Amb aquesta ambició com a sant i senya, l'independentisme va desbordar el carrer fins a convertir-se en un fenomen polític únic a l'Europa moderna, va ocupar portades de la premsa internacional, va obrir nombrosos informatius de ràdio i televisió dels cinc continents i va despertar any rere any un corrent de simpatia i de curiositat de la comunitat internacional.

L'èxit sempre té molts pares i el fracàs només en té un. En aquests anys de bonances, és clar que ANC, Òmnium i l'AMI feien els discursos polítics de la jornada, però els partits hi eren, en una posició subalterna perquè no eren els actors principals, un paper que només corresponia a la ciutadania. Els titulars parlaven dels centenars de milers de persones, fins i tot de milions, deixant per a l'interior del text una referència als discursos que s'hi havien pronunciat. Aquest era el joc: l'èxit o el fracàs estava en l'assistència multitudinària o no a la manifestació. Els partits espanyols, els seus mitjans de comunicació, els seus propagandistes habituals no han pogut proclamar des de Madrid una derrota de l'independentisme fins ara, i des de l'any 2010, en la manifestació del mes de juliol contra la sentència de l'Estatut, i a partir de l'any 2012 en tots els 11 de Setembre, els carrers de Barcelona eren un clam. Era una victòria de tots, és clar, amb un protagonisme molt minoritari dels líders polítics. I una derrota dels qui neguen les llibertats nacionals de Catalunya.

Aquest any, tot s'ha complicat. El que va començar sent un anunci del president de la Generalitat, Pere Aragonès, que no assistiria a la manifestació perquè en el manifest se citava directament el Govern i els partits i tenia poc sentit la seva presència, ha acabat derivant en un intens i sostingut boicot d'Esquerra Republicana, amb l'absència declarada dels seus consellers de la Generalitat i un grapat dels seus principals dirigents. Ja vaig dir durant el cap de setmana que em semblava un error la declarada absència d'Aragonès, per més molest que estigués amb l'ANC i algunes declaracions dels seus dirigents que no li han agradat. Però que Esquerra contribueixi a debilitar la jornada de protesta, amb una carta als seus militants inclosa, és encara més sorprenent. Perquè no crec que tingui res a guanyar si la manifestació és un fracàs, perquè no serà pas un èxit d'Esquerra, ni un fracàs de l'ANC sinó de l'independentisme. Per evitar aquest fracàs, per exemple, Òmnium s'hi ha implicat a fons passant per sobre del driblatge curt del manifest.

En les últimes hores, la CUP ha anunciat que també serà present en la manifestació amb els seus principals dirigents, com abans havia fet Junts per Catalunya, que posa sordina a les crítiques de l'ANC al Govern i mira d'aprofitar el moviment d'Esquerra. Com que no hi ha res tan caïnita com les batalles dins de la mateixa família, l'espai independentista tan acostumat a estar a matadegolla, no tindrà més remei si no hi ha un acord d'última hora, que transitar enmig d'aquesta divergència que no és pas menor i pot tenir conseqüències. No em refereixo a la ruptura o no del Govern, que això va per una altra derivada, sinó a una cosa tan important com demostrar si l'independentisme continua enviant un missatge a Espanya que aquí segueix perquè res no ha canviat i les raons per protestar continuen sent presents. Tossudament alçat.