Diu la dita que "tant va el càntir a la font que, al final, es trenca". I això és el que ha succeït de forma abrupta, estrepitosa, cridanera, però previsible en la visita de Felip VI i Letícia a Paiporta, la considerada zona zero de la DANA en el País Valencià. No ha estat un toc d'atenció, un avís. Al contrari: és la plasmació de l'afartament i l'enuig amb les autoritats d'un color i d'un altre per la pèssima gestió que s'ha dut a terme des de la tràgica nit de dimarts passat. Contra totes sense excepció. Inclosa la Corona, absent fins al cinquè dia del drama que es viu i la visita de la qual algú va pensar il·lusament que tindria un efecte balsàmic. Ha passat tot el contrari.
Perquè a hores d'ara ja es pot proclamar sense gens de por d'equivocar-se: ningú no ha estat a l'altura del càrrec que ocupa, mentre desenes de milers de persones desconeixen encara on són els seus familiars o amics, en quin lloc viuran a partir d'ara, com rebran els ajuts per sortir-se'n, qui els ajudarà en la reconstrucció dels seus habitatges. O quelcom molt més senzill i immediat: com poden esquivar els problemes de salut pública que vindran, amb un nivell de contaminació cada vegada més alt al mig dels carrers atapeïts de fang. Aquest malestar ciutadà va obligar a suspendre l'agenda real, que incloïa visites a diverses poblacions afectades.
No ha estat un toc d'atenció, un avís. Al contrari: és la plasmació de l'afartament i l'enuig amb les autoritats d'un color i d'un altre per la pèssima gestió que s'ha dut a terme
La jornada ens va oferir una sèrie d'imatges que faran la volta al món: els reis, increpats a crits d'"assassins" i a punt de ser linxats, han hagut de suportar el llançament de fang i objectes diversos. Felip, molt tens, respon a un home que li recrimina la seva presència a Paiporta: "Si vols no vinc i em quedo a Madrid". Letícia, amb el rostre desencaixat, anava completament xopa a causa del llançament d'una galleda d'aigua durant el trajecte. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, rescatat pel seu equip de seguretat després que li comencessin a llançar pals, va abandonar la comitiva a la recerca d'un refugi segur. Es va produir així una escena sorprenent: el Rei, Letícia i Mazón aguantant les protestes amb el cap de l'Executiu ja fora del perímetre dels veïns que protestaven. Malgrat tot, no es recorda una imatge igual ni de Felip VI, ni del seu pare Joan Carles I, des que aquest últim accedís al tron el 1975 i assumís la direcció de l'Estat. No només això: no em passa pel cap una situació similar d'alguna monarquia del nostre entorn, amb una protesta tan cridanera i explícita contra ella.
No s'aprèn la lliçó: si no és per calçar-se unes botes tacades de fang fins a dalt i agafar una pala o qualsevol altre objecte per ajudar, més val quedar-se a palau. Qualsevol servidor públic hauria de tenir en compte el que va fer Gerard Schröder el 2002 en unes inundacions a la nova Alemanya de l'Est: es va calçar les botes d'aigua, es va posar un impermeable verd de la Policia de Fronteres i es va posar a caminar poble rere poble, enmig dels fangars i amb milers de damnificats. Va ser-hi des del primer moment i ningú no pot dubtar que Alemanya no sigui un país descentralitzat i els länders tinguin competències en alguns casos, fins i tot, superiors a les autonomies. Aquell acte d'empatia va suposar a Schröder una reconciliació amb el seu poble. Aquí ha passat al contrari i s'han vulnerat tots els manuals de comunicació de crisi: s'ha viatjat al País Valencià en el moment en què l'esclat de protesta ciutadà està en la seva fase més àlgida.