La ressaca de les primeres hores de la ruptura traumàtica del Govern de Catalunya i, en conseqüència, l'obertura en canal de la crisi política entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya deixa, conforme als presagis més pessimistes, un escenari de terra cremada. Hem d'acostumar-nos a una dialèctica infernal que farà petites les discrepàncies tal com les hem viscudes. Junts, o més ben dit, la part de Junts que ha guanyat la consulta, treballa amb l'esquema que a partir de dilluns la vida política del president Pere Aragonès es converteixi en un camí ple de pues de filferro al crit de qüestió de confiança o eleccions. No deixen de reiterar-ho i de repetir que ha passat d'una investidura amb 74 diputats a tenir ara el suport de només els seus 33 parlamentaris.

La inestabilitat, més enllà d'enverinats cants de sirena a Esquerra, per tant, està més que assegurada. Més encara, després que Oriol Junqueras ha descartat un escenari de pactes amb el PSC argumentant que no s'ha compromès amb el fi de la repressió. En aquesta tessitura, s'ha pronunciat a favor d'una pròrroga dels actuals pressupostos si no els pot aprovar amb Junts, abans que obrir una negociació amb Salvador Illa per saber si els socialistes poden votar-los.

Si Aragonès no té en cap votació important els 32 diputats de Junts i és menyspreada la mà estesa —amb ungles afilades, certament— del PSC, com es governa aquest país? Què passarà amb la promesa als sindicats d'incorporar 3.500 professors a partir de gener i que va posar fi a la vaga? Perquè sense nous pressupostos això és impossible. O amb la carta als reis que des de l'estiu havien fet totes les conselleries sense excepció al conseller d'Economia, Jaume Giró, i que aquest havia aconseguit en unes gairebé impossibles puntes de coixí? Perquè aquí el Govern havia promès de tot i a tots i fins ara, si no hi havia pressupostos, el cost polític es repartia entre Esquerra i Junts. Ara totes les protestes seran exclusivament al partit d'Aragonès.

I durant quant temps pot allargar-se aquesta situació? El risc que la legislatura entri en un període agònic, si es mantenen aquestes actituds, no és pas petit. Ho veurem per primera vegada, segurament, en la compareixença que els grups parlamentaris demanaran immediatament del president Aragonès al Parlament perquè expliqui des de la tribuna d'oradors la crisi de govern que s'ha produït i les conseqüències polítiques que se'n deriven. No és difícil endevinar que serà el més semblant a un Vietnam.

I una última i no pas petita reflexió: l'opinió pública i publicada, amb la crisi econòmica que ve es fixarà sobretot en Esquerra. La segona, que ha estat infinitament més crítica amb Junts que no pas amb Esquerra, i se sentirà alliberada quan el pols sigui entre Aragonès i Junqueras davant Illa i Pedro Sánchez. Buscaran, com sigui, una mort en dues etapes. El temps ho dirà.