Divendres passat, Ernest Maragall va renunciar a l'acta de regidor a l'Ajuntament de Barcelona en el que pot ser l'adeu definitiu a una fecunda carrera política, on només li ha faltat l'alcaldia de Barcelona. Un càrrec que va tenir a l'abast el 2019, quan va guanyar les eleccions municipals, i que va perdre als despatxos de l'Upper Diagonal, on sempre s'hi ha mogut amb certa dificultat. Això sí, va caldre que dos malànimes com Ada Colau i Manuel Valls, des de l'esquerra i la dreta, es desdiguessin de tots els seus compromisos per desbancar-lo. Al crit d'antes roja que rota, Colau va renovar la seva alcaldia, Valls va tornar a París i Barcelona va seguir en l'angoixa d'un mandat absurd en què la ciutat es va dessagnar innecessàriament.

La carrera política de Maragall es pot dividir, a grans trets, en tres etapes: la primera, des dels anys 70, a l'ombra del seu germà Pasqual. Passava per ser el cervell gris, mentre que l'alcalde era el polític pròxim, explosiu i imprevisible. També era l'esquerp protector de Pasqual, que li filtrava visites i reunions i tenia una enorme influència en l'estratègia i en una infinitat de decisions. Aquest període duraria fins al 2006, quan se sap que el president de la Generalitat té Alzheimer.

Ernest Maragall sens dubte hauria estat un bon alcalde de Barcelona

És en aquell moment que el polític a l'ombra fa un pas endavant, s'esforça per rebaixar la seva coneguda intransigència i acaba sent conseller d'Ensenyament amb el president José Montilla. Un període que s'allargaria, com a conseller i després diputat, fins a l'any 2012, en què abandonaria el PSC, que s'estava dessagnant entre espanyolistes i catalanistes. Va recalar llavors a Esquerra Republicana que, sens dubte, va veure en el germà de Pasqual una manera de guanyar musculatura amb un cognom de renom i, de passada, debilitar el PSC. Han estat, sens dubte, els anys políticament més fructífers i on, sense deixar de ser el germà de Pasqual, ha estat l'Ernest Maragall.

Sens dubte hauria estat un bon alcalde de Barcelona, ja que el seu cap sempre ha estat en ebullició amb infinitat de projectes per a la ciutat. Contra tot pronòstic, després de les eleccions passades del mes de maig, Xavier Trias i Ernest Maragall van ser capaços de superar el rancor i el menyspreu entre Junts i Esquerra Republicana i assolir un acord per governar Barcelona. De nou, la dreta, en aquest cas el PP, ho va impedir i mai no sabrem què hauria pogut donar de si una governança compartida entre dos polítics al final de la seva carrera política, amb una idea complementària de Barcelona, i sense grans lligams amb els dirigents dels seus partits respectius.