No deixa de ser sorprenent la quantitat de polítics, analistes i mitjans de comunicació —d'aquí i d'allà— que aquest dissabte han exclamat en diferents grups de WhatsApp i amb sorpresa que Carles Puigdemont havia anunciat que seria present a la investidura de Salvador Illa, que tindrà lloc en els pròxims dies si les bases d'Esquerra ratifiquen l'acord assolit entre els negociadors del PSC i de la formació que en aquests moments lidera Marta Rovira. Ho ha deixat clar en la seva última intervenció des de l'exili a la Catalunya Nord: retorn o retorn. Peti qui peti. No hi ha un pla B. Fa temps que Puigdemont va adoptar aquesta decisió, sense acceptar, com ell mateix ha reconegut públicament, una possibilitat alternativa a tots aquells que li han aconsellat que, davant de la possibilitat d'acabar a la presó, seria millor retardar aquest retorn i veure si el Suprem aplica de manera diferent l'amnistia.
Però cap d'ells no ha aconseguit fer efecte en Puigdemont, que considera que el final de la lògica de l'exili i de preservar la presidència de la Generalitat després de l'aplicació del 155 és tornar a Barcelona el dia que hi hagi una investidura d'un president de la Generalitat, una vegada ja s'ha aprovat a les Corts la llei d'amnistia. És obvi que Puigdemont presenta amb aquest moviment, volent-ho o no, un pols a la direcció d'Esquerra i al PSOE. Als primers els situa davant del dilema que la seva detenció es produeixi mentre ells donen els vots al candidat del PSC per ser president. És obvi que una cosa no porta a l'altra, però totes dues coincidiran en el temps i faran més evident la ruptura independentista a Catalunya, amb responsabilitats desiguals.
D'alguna manera, Puigdemont es posa en mans de les bases d'Esquerra perquè curtcircuitin el moviment de la direcció del partit després de l'acord amb el PSC. Un pacte que, malgrat que no ha estat públicament anunciat, ningú no dubta que està tancat des de fa cert temps i que només es tracta d'escollir el millor moment per anunciar-lo, que serà en qualsevol moment a partir d'aquest diumenge a la nit. Ningú situa dates d'aprovació de les executives, consulta a la militància i sessió d'investidura al Parlament si només ha assolit un acord genèric i sense els detalls resolts.
Amb el seu retorn, Puigdemont presenta, volent-ho o no, un pols a la direcció d'Esquerra i al PSOE
Però aquesta partida entre Junts, Esquerra i els socialistes no només es juga al parc de la Ciutadella i al Palau de la Generalitat, sinó que tindrà un segon desenllaç al Congrés dels Diputats i al Palau de la Moncloa. Puigdemont ja ho ha advertit de manera directa als seus dos principals interlocutors, José Luis Rodríguez Zapatero i Santos Cerdán. Jordi Turull i Míriam Nogueras han fet el mateix al seu nivell amb un missatge inequívoc: els ponts han estat dinamitats; el PSOE no pot comptar amb ells en cap cas. És probable, i no seria la primera vegada, que els socialistes llegeixin equivocadament la resposta del president a l'exili com un rampell. Però tenint en compte que ho va fer saber a Zapatero i Cerdán en persona abans de les dues derrotes parlamentàries d'aquesta setmana —reforma de la llei d'estrangeria i frenada als pressupostos del 2025— és evident que s'equivocarien.
La relació entre Sánchez i Puigdemont és nul·la i aquest últim se sent enganyat. Les coordenades amb què va arrencar la legislatura a Madrid han canviat radicalment i, atesa l'aritmètica del Congrés dels Diputats, sembla evident que l'hauria d'amoïnar. Si s'hi afegeix la situació judicial del president del govern espanyol, la seva dona Begoña Gómez i el seu germà David Sánchez, amb diverses causes obertes, la convergència entre la fragilitat política i les dificultats als tribunals fan presagiar uns mesos d'enormes turbulències a La Moncloa. Si no, ja ho veurem.