Dimecres que ve al matí, i després d'una mica més de nou anys, un president de la Generalitat traspassarà les portes del palau de la Zarzuela i es reunirà amb Felip VI. No és, evidentment, un fet menor, i n'és prova el temps transcorregut des de l'última visita, el juliol del 2015, i el fet que d'ençà d'aquella reunió del monarca amb Artur Mas no s'ha reunit amb cap dels seus successors, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès. D'acord amb la formació política en què milita, el PSC, Salvador Illa ha accelerat aquesta visita, que molts catalans consideren fora de lloc pel fet que es dugui a terme sense que prèviament hi hagi hagut una disculpa del cap de l'Estat per aquella terrible intervenció televisiva del 3 d'octubre del 2017 i que, vist ara amb més perspectiva, va significar una inflexió en la repressió a l'independentisme.

Ho he dit abans i val la pena ressaltar-ho: forma part del seu ADN que Illa visiti la Zarzuela, i que sigui amb tanta celeritat, tenint en compte que va prendre possessió del càrrec el 10 d'agost, aquest dissabte farà cinc setmanes. L'enfocament de la seva presidència està en consonància amb el seu discurs polític: hi ha una nova etapa a Catalunya i és el moment del retrobament, proclama. I no hi ha res més conforme amb aquesta filosofia que modificar dràsticament el que fa nou anys que no es feia. En aquestes cinc setmanes en el càrrec, ha donat unes quantes mostres que la seva presidència no era comparable, en el terreny nacional, amb cap dels seus predecessors. Ni tampoc amb els dos socialistes que havien exercit el càrrec anteriorment, Pasqual Maragall i José Montilla.

Si la diferència rau en els gestos, les paraules i les imatges, Illa ha parlat més de Josep Tarradellas que tots els seus predecessors en tan poc temps. Ha incorporat amb normalitat la bandera espanyola al seu despatx —i no només quan és un representant de l'estat espanyol qui el visita— i ha acabat el seu discurs de la Diada de manera diferent de tots els seus antecessors, ja que no ha inclòs el Visca Catalunya final. Si hi ha alguna disciplina en què les formes tenen la seva importància, aquesta és la política, i Illa està conferint una empremta pròpia. Potser, conscient que les presidències anteriors de socialistes, el 2003 i el 2007, amb una pàtina d'un catalanisme molt visible —Quim Nadal, Antoni Castells, Ernest Maragall, Marina Geli— no els va donar cap resultat electoral.

Sembla com si Illa volgués que la seva presidència s'assemblés més al que és el PSC actual que a qualsevol altra cosa i aprofitar per fer-ho el caos que hi ha al partit que dirigeix Marta Rovira i que va ser qui, al cap i a la fi, li va facilitar la investidura, Esquerra Republicana, que en aquella època pretèrita era al govern i ara es mira els toros des de la barrera, qui sap si provisionalment o definitiva. La situació és tan diferent de la de l'última dècada que no passarà gaire temps fins que Felip VI acudeixi a un acte institucional en el Palau de la Generalitat. No deixa de ser una paradoxa que el maig passat, en plena campanya electoral, l'aleshores president i candidat a la reelecció, Pere Aragonès, proclamés a Tarragona que si Salvador Illa accedia a la presidència, el rei Felip VI es passejaria per la Generalitat, i per això demanava el vot per a Esquerra Republicana. Vots que van servir per fer president Illa i tancar el cercle del canvi de rasant actual amb la monarquia.

No seria balder que, seguint el fil de diversos discursos pronunciats ja per Illa, en els quals proclama la seva voluntat de governar per a tots els catalans, el president li fes saber al monarca que per a una àmplia part de la societat catalana, segurament majoritària, el desinterès amb la institució que Felip VI representa és important. Molt important. I que el problema català continua vigent. Sense resoldre. Vagi el president de la Generalitat al palau de la Zarzuela o no hi vagi.