A Pedro Sánchez se li va reconèixer una capacitat de risc gairebé al límit de la imprudència quan, després de perdre les eleccions municipals el mes de maig passat, va sacsejar el tauler electoral i va precipitar les eleccions espanyoles per a dos mesos després, el 23 de juliol, i —encara que fos a batzegades— va arrabassar a Alberto Núñez Feijóo la presidència del govern espanyol en un ampli pacte polític de 'tots contra PP i Vox'. La jugada li va sortir bé o, si més no, això semblava fins fa 24 hores, en què l'aprovació de la llei d'amnistia pel Congrés dels Diputats ha estat més un funeral per als socialistes que no pas una palanca per assegurar-se la legislatura. Tant de desgast polític per acontentar l'independentisme —en més mesura Puigdemont que Esquerra, ja que el primer va portar Sánchez al límit de la mortificació— per trobar-se ara que quan podia començar a respirar no pot ni presentar els pressupostos generals de l'Estat.

A Catalunya, el president Aragonès, a cavall de la no aprovació dels pressupostos catalans, ha convocat eleccions per al 12 de maig, jugada amb la qual ha trencat molts dels apriorismes de ser un polític conservador en els seus moviments i previsible en les seves oscil·lacions. Vaja, l'antítesi de Sánchez. Potser per això, allà on a l'estadant de la Moncloa se'l considera intrèpid i valent amb Aragonès es fan servir uns altres qualificatius. La veritat és que els avançaments electorals els carrega el diable, com s'ha vist en més d'una ocasió, i que conec pocs casos en què hom hagi fet un envit anant per darrere a les enquestes. A José Montilla, el 2010, el PSC li va demanar que avancés les eleccions per evitar el deteriorament de les enquestes, no ho va fer esperant un salvavides i el resultat només va empitjorar. Molt probablement, Aragonès ha arribat a la conclusió que Montilla va rebutjar: sense pressupostos, amb la sequera que no dona treva, amb col·lectius com els pagesos o el sector sanitari protestant al carrer i sense cap bona notícia a l'horitzó, resistir no era una bona decisió. I, a més a més, tot això amb tan sols 33 diputats que li donen suport dels 135 parlamentaris que té la cambra catalana.

Aragonès ha arribat a la conclusió que, sense cap bona notícia a l'horitzó, resistir no era una bona decisió

Els primers moviments de tots els partits, almenys els declaratius, tenen, aparentment, un punt d'improvisació. Com si no haguessin paït bé la convocatòria electoral i es dediquessin molt més a omplir hores de programació que a encarar la campanya que hi ha al davant. Així, tots diuen que faran el que no han fet, pactaran amb qui no ho han pactat i renyiran amb qui sí que han pactat. Molt de guirigall aquestes primeres hores. A la Moncloa assenyalen que el PSC aspira a governar en solitari, cosa impossible ni que aconseguissin els vots del PP. Esquerra, que prefereix pactar amb Junts que amb el PSC, quan els va expulsar del Govern fent fora el vicepresident del Govern i des d'aleshores els socialistes li han aguantat la legislatura. També hi ha molts interrogants sobre com seran capaços els partits de sintonitzar amb un electorat català aparentment poc mobilitzat i que tindrà les terceres eleccions en un any i encara li faltaran les europees de juny.

Dit tot això, és evident que l'elefant al mig de l'habitació és Carles Puigdemont. Elefant per a Esquerra Republicana, elefant per al PSC, elefant per al PP i, també, elefant per a Junts. Que Junts no va retardar la llei d'amnistia dos mesos per un càlcul electoral és evident. Si hagués donat el 'sí' al gener, quan va votar que no al Congrés, la llei estaria, segurament, aprovada i publicada per a les eleccions de maig. Ara no ho estarà abans de la segona quinzena de juny i, per això, el president Puigdemont ha assenyalat que li faria il·lusió ser-hi, sense anunciar encara la seva candidatura, cosa de la qual ningú no dubta a Junts. En l'aire només hi ha, en aquests moments, el calendari de la tornada. Amb la possibilitat d'una tornada abans de les eleccions, en plena campanya, i amb les conseqüències que tindria. Electorals, polítiques i judicials. Un escenari, si s'acaba esdevenint, curiosament, també bo per al Partit Popular, capaç de rascar enmig d'una tempesta perfecta.