Com millor li van les enquestes a Albert Rivera més apuja el diapasó contra l'independentisme català. Espanya sembla que no en té prou amb la política repressiva del govern espanyol i del PSOE i que s'ha entregat al discurs bel·ligerant del líder de Ciutadans. Rivera pot dir un dia que mai no indultaria Oriol Junqueras, riure's de Marta Rovira quan emprèn camí de l'exili assenyalant que "l'últim colpista que tanqui el llum", i aterrar a Buenos Aires i, preguntat sobre Elsa Artadi, declarar impertèrrit que ja veurem si la diputada de Junts per Catalunya acaba o no en processos judicials. Així entén la política Rivera: cal ser el xèrif al salvatge oest en què s'ha convertit l'escenari polític espanyol.

El partit que va sorgir a Catalunya per acabar amb la convivència lingüística imperant i amb el consens de partits, patronals, sindicats, comunitat educativa i societat civil ha aconseguit la quadratura del cercle: aspirar a tot el vot unionista a Catalunya i rebentar el PP i el PSOE a Espanya. Rivera ha portat la batalla política al seu terreny, el de la bronca i la desqualificació. I populars i socialistes han picat com a incauts: tant Mariano Rajoy com Pedro Sánchez. Cap dels dos no té cap bandera per a defensar, tan sols una rastellera de nòmines per mantenir a tot el territori espanyol. Per això el líder de Ciutadans campa al seu aire i el seu perillós discurs no troba resposta en cap de les dues formacions que han dominat el bipartidisme a Espanya.

Rivera no exercirà ni d'home bo, ni de polític pont. Amb la Moncloa al seu abast, en té prou d'alinear-se amb el Tribunal Suprem i amb El País en el fals relat de la rebel·lió i la malversació. I castigar directament al fetge el govern espanyol quan prova de distanciar-se de la inexistent malversació al crit de Rajoy, traïdor, Montoro traïdor. Aquesta és la seva batalla i l'únic trampolí a la presidència del govern. Per això, es posa de perfil en la decisió de l'Audiència Provincial de Navarra sobre La Manada i els mitjans fan com que no se n'assabenten. Rivera respecta la sentència de La Manada però assenyala mestres de Sant Andreu de la Barca que la fiscalia investiga per pretesos delictes d'odi i titlla de covard el govern espanyol perquè no els obre un expedient. I, el Madrid funcionarial, la maquinària de l'Estat, el victoreja. Al seu costat, Rajoy i Sánchez són d'una altra divisió dialèctica.

Per això, li costa tan poc advertir Artadi. Ell és la llei, pensa.

Ara fa un any que Les Luthiers van estrenar al teatre Astengo de Rosario el seu últim espectacle, amb el títol Gran Reserva. Un dels números més aplaudits són uns acudits de saló d'un xèrif prepotent. I que, de vegades, també inclou una de les seves cançons més conegudes: Canción de la mala gente. Aquella que comença "somos la mala gente, mala gente / somos la mala gente, mala gente" i que a partir del 25 tornarà a Buenos Aires.