Doncs sí: el decret òmnibus es podia trossejar i qui avui diu que sí, demà diu que no. Sánchez va acotar el cap després de comprovar que, o cedia a les peticions de Junts o els pensionistes es quedaven sense l'increment de les pensions, el salari mínim vital no pujava i els ajuts als usuaris del transport públic i als afectats per la DANA haurien de continuar esperant. El president del govern espanyol va fer un torcebraç i s'ha acabat enganxant els dits. Les dades són irrebatibles: el decret òmnibus tombat la setmana passada al Congrés tenia 80 mesures, que camuflaven iniciatives tan dispars com les mesures socials, amb temes de la banca, un fons per a comerç exterior, blanqueig de capitals, ajuts al sector de l'automòbil, més publicitat institucional i coses molt heterogènies. Després de l'esporgada corresponent, han quedat les mesures socials i l'únic que queda fora d'aquest concepte és el traspàs al PNB del palauet al centre de París, a l'11 de l'Avenue Marceau, que li va arrabassar el règim franquista. Una picada d'ullet de Junts als seus aliats bascos després que ja fa un quant temps que el president de l'Euzkadi Buru Batzar d'EAJ-PNB, Andoni Ortuzar, i el secretari general de la formació independentista, Jordi Turull, reconduïssin les relacions bloquejades durant els anys més durs del procés.

Com passa sempre, cada partit vendrà el que més li interessi —aquesta és la part més fascinant de totes, ja que se senten coses certament sorprenents— perquè per a alguns la victòria pel relat acaba tenint molta més importància que el resultat final. El fet inqüestionable és que el decret òmnibus tenia 80 mesures i ha passat a 29. Qualsevol s'adonarà que el nombre és molt diferent, per més que en nom del relat es miri de treure pit. El 63,75% —força més de la meitat— n'han quedat fora. O, dit d'una altra manera, només n'han prosperat el 36,25%. Home, el mateix decret no l'és. PSOE i Junts també han acordat que el nou decret llei abordi els desnonaments: es preveuen mesures per protegir les famílies vulnerables, mesures que garanteixin el cobrament del lloguer als propietaris, així com el pagament dels desperfectes ocasionats per ocupacions. És la primera vegada que s'obre una via perquè els propietaris tinguin una xarxa de seguretat i amb això s'obre un camí, vedat fins ara, d'ajuts als propietaris.

El fet inqüestionable és que el decret òmnibus tenia 80 mesures i ha passat a 29

I, enmig d'aquest paquet acordat, s'hi incorpora la tramitació a la Mesa del Congrés de la iniciativa legislativa de Junts perquè el president del govern espanyol se sotmeti a una moció de confiança. El recorregut d'aquesta proposició no de llei ha estat força semblant al del decret òmnibus: primeres rialles el desembre, quan Puigdemont ho va proposar; després, que era impossible; més tard, que el PSOE no ho podia acceptar de cap manera i, finalment, la seva aprovació. És cert que no té valor jurídic, però això se sap des del principi. Sí que té un enorme valor polític, ja que si una majoria de diputats li diuen que s'ha de sotmetre a una moció de confiança, podrà negar-s'hi, però es farà palès que ha perdut la confiança de la cambra. També té una part positiva per a Sánchez si supera l'envit: haurà recompost l'arquitectura de la legislatura. No ens enganyem: tot dependrà dels compliments que hi ha pendents, de les promeses que s'han fet i de les noves cessions que Sánchez haurà de fer.

Avançar-se al resultat final és enormement arriscat, ja que les setmanes entrants —entre 45 dies i dos mesos— veurem situacions de tota mena, i es produirà l'habitual muntanya russa. Un cop més, les dues parts emeten expectatives diferents: el PSOE, voluntat d'encarrilar la tempestuosa relació dels últims mesos, cosa que tampoc no és cap novetat. I Junts, desconfiança, ja que acumulen una experiència enormement negativa quan la pilota ha estat a la teulada del PSOE i no han tingut la pressió del caixa o faixa. El que sí que s'ha obert és el camí per a una reunió a Suïssa amb el mediador internacional i la represa de les qüestions sectorials al Parlament. Una última dada: acostumat com està Pedro Sánchez a viure al dia i guanyar fulls al calendari, en aquesta ocasió ha aconseguit una pròrroga més llarga que en altres ocasions perquè la qüestió de confiança difícilment es veurà abans de mitjans de març. Qui va dir que el temps se li esgotava?