Que l'alarma s'ha instal·lat a la Moncloa des de les eleccions andaluses és una evidència. Com també ho és que mentre una part del PSOE vol un partit més centrat, la ruptura del govern amb Unidas Podemos i preparar-se per a un govern de coalició amb el PP; l'altra meitat del partit vol una política més d'esquerres, incrementar la despesa pública i els ajuts que calguin per rescatar el votant perdut i l'abstencionista. Si per a alguna cosa ha servit l'anomenat debat de l'estat de la nació ha estat per certificar que Pedro Sánchez ha escollit la segona via i que la màquina de la despesa pública versus vots perduts s'ha engegat amb una velocitat gairebé inaudita. La recepta de Pedro Sánchez és justament la contrària a la de José Luis Rodríguez Zapatero el 2008, quan es va iniciar la denominada crisi financera: proposa una combinació d'ajuts indiscriminats —com els abonaments de transports de Renfe, que seran gratuïts des de setembre fins a finals d'any— amb impostos als bancs i a les empreses elèctriques, del gas i petrolieres. Primera conclusió: no vol deixar la Moncloa sense oposar resistència.

Temps enrere s'hauria dit que Pedro Sánchez s'ha posat l'americana de pana, aquella que solia lluir Alfonso Guerra quan volia fer populisme. Ara, després de veure l'evolució política de Guerra, deu haver pensat que amb vestit i corbata també es pot fer el mateix populisme. Les mesures econòmiques de Sánchez han ocupat bona part del debat parlamentari i és lògic que fos així, ja que la bonificació del 100% dels bitllets de Rodalies i mitjana distància no és poca cosa. Un altre tema és si és una solució en una xarxa ferroviària que té una sobresaturació, que ara augmentarà, i que té deficiències estructurals importants per falta d'inversió. L'impost a les entitats bancàries —1.500 milions d'euros a l'any— i a les grans empreses elèctriques, gasistes i petrolieres —2.000 milions d'euros a l'any— és un bon titular, però ja veurem quin percentatge no repercuteix en els ciutadans.

L'entusiasme amb què Unidas Podemos ha acollit les mesures serveix per recosir les últimes disputes i per situar el govern espanyol a la rampa de sortida de les municipals. També per mirar de revertir les enquestes que els situen en caiguda lliure, amb poques opcions en els comicis que se celebraran a finals del mes de maig i on es decideixen els ajuntaments i un bon nombre de comunitats autònomes. Sánchez ha virat a l'esquerra clarament, però tampoc hem de pensar que serà l'últim tomb d'un polític que en aquesta legislatura ha arribat a tirar endavant iniciatives polítiques fins i tot amb Vox. S'haurà de veure com rep això de l'increment de la despesa l'ortodoxa vicepresidenta primera, Nadia Calviño, quan la seva política havia estat sempre la contrària, d'acord amb els postulats de Brussel·les, dels quals és una guardiana fidel.

Perquè la majoria dels economistes han coincidit que les mesures anunciades són, en tot cas, polítiques, però no van en la línia, i fins i tot poden anar en la direcció contrària, del que ell mateix ha assenyalat: que el seu principal objectiu era fer baixar la inflació al 6,5% abans de final d'any. Actualment, supera la barrera del 10%, la més alta en els últims 37 anys, una situació que no és única a Europa, on nou països ja van assolir els dos dígits en la inflació acumulada del mes de juny passat. Regalar diners com ha promès és justament el contrari de lluitar contra la inflació, i si baixa, serà per altres causes.

El debat va ser, en línies generals, força tediós, en part perquè el líder de l'oposició, Alberto Núñez Feijóo, no és diputat i es va haver de consolar amb seguir-lo des de l'escó del Congrés i cedir la paraula a la portaveu Cuca Gamarra. No hi va haver, per tant, cara a cara, i això va restar morbositat i interès. A més, Gamarra va renunciar a presentar una alternativa real a la política de Sánchez i es va limitar a una tirallonga de queixes i més queixes. Tampoc no va tenir un bon dia el portaveu d'Esquerra Republicana, Gabriel Rufián, més àcid amb el govern espanyol que de costum i que va cometre, segurament, una relliscada en exhibir bales a la tribuna de l'hemicicle, en un Parlament que va ser tirotejat el 1981 per Tejero. Sánchez ho va aprofitar, i va tenir, potser, la intervenció més àcida de la tarda, recriminant-li tot el seu discurs. En la rèplica, Rufián va abaixar el to.