Ni per un minut vull pensar què li estaria passant a Mariano Rajoy i com l'estaria triturant l'oposició, o sigui el PSOE, si en plena crisi institucional a Espanya, amb un govern en funcions i incapaç de superar una sessió d'investidura se n'hagués anat, com ha fet el seu successor, a descansar al palau de Las Marismillas, en ple de centre del parc nacional de Doñana. I és que Pedro Sánchez ha descobert una faceta magnífica de la política: davant el maldestre Rajoy, exagerat objecte de mofa per la seva displicència amb els mitjans, el president col·loca el seu somriure total allà on va i fa magia potagia: el plasma ha donat pas a quelcom més preparat. Tant que ja ho va escriure el 2011 l'avui president quan era un simple diputat corrent: la mirada i el somriure, dues potents armes de comunicació/persuasió.
Sánchez s'ha polit un terç del temps que té, dos mesos, entre la seva fracassada investidura i la convocatòria d'eleccions, 23 de setembre, si prossegueix el bloqueig polític. En aquests 20 dies transcorreguts fonamentalment s'ha fet fotos amb actors socials que poc tenien a dir de la seva investidura, ha menystingut Podemos, ha distribuït els seus ministres per les televisions marejant la investidura, ha enviat missatges contradictoris sobre la seva voluntat de parlar amb les forces independentistes -primer va ser que no, després veurem, i ara potser sí- i ha implorat a PP i Ciutadans una abstenció per no haver de negociar amb la formació de Pablo Iglesias.
Dels problemes reals no n'hem sabut res: des dels signes de l'economia preocupants fins a un segon semestre que s'està complicant amb el vaixell de l'Open Arms, que navega sense port per la Mediterrània. No deixa de produir una certa vergonya sentir el que Sánchez deia amb Rajoy a La Moncloa i que com vostès suposen és el contrari del que diu ara. O que un dia s'ofereixi un govern de coalició i al següent es digui que aquesta pantalla ja s'ha passat. Poc, molt poc, devia creure-hi.
Però el primer són les vacances. Espanya continua sent diferent.