A Josep Sánchez Llibre, com a polític o expolític bregat que va ser —quatre anys diputat al Parlament i gairebé 23 al Congrés— i amb un olfacte fi del que toca o no toca a cada moment, no se li ha pogut escapar el ressò que tindrien les seves dures acusacions com a president de la patronal Foment del Treball contra el Govern de Catalunya, el seu president, Salvador Illa, i la majoria parlamentària que dona suport a l'executiu socialista, PSC, Esquerra Republicana i els Comuns. Els acusa de ser al capdavant d'un govern que practica un populisme legislatiu incompatible amb l'economia social de mercat. Tampoc no és fútil el seu anunci de constituir i impulsar una comissió de treball amb totes les forces polítiques amb representació parlamentària a Catalunya per proposar i valorar millores en les polítiques econòmiques i fiscals del president Illa. La patronal catalana surt de la zona de confort a deu dies que s'inaugurin les jornades del Cercle d'Economia que se celebraran a Barcelona i fa un moviment pendular que marca distància amb el Govern.
Caldria anar a les hemeroteques per trobar un posicionament tan dur de la patronal contra un govern socialista, sobretot perquè les relacions de Foment amb el PSC o amb el president Illa s'han mogut durant aquests últims anys en un marc d'una aparent complicitat. Potser el fet que hi hagi hagut una recomposició de relacions de la patronal amb Junts per Catalunya, en moltes iniciatives legislatives a Madrid i al Congrés dels Diputats, d'interessos compartits i d'inversions importants a Catalunya que es podien perdre hagi tingut la seva importància. O la normalització de les relacions amb Carles Puigdemont, cosa que ha anat passant amb naturalitat el darrer any. En qualsevol cas, el debat sobre les polítiques fiscals a Catalunya ja s'adverteix que marcarà part de l'agenda política en els pròxims temps. Després de molts anys sense parlar-ne a les tribunes del Parlament o als mitjans de comunicació, aterrar algunes afirmacions com la que diu que Catalunya viu un autèntic infern fiscal serà una veritable batalla política.
La patronal catalana fa un moviment pendular, i marca distància amb el Govern de Salvador Illa
Però tornem a les acusacions de Foment i al fet inusual que des de la patronal catalana es llancin, en una mateixa declaració, diatribes com les següents: "Salvador Illa està marcant una agenda amb un fort component intervencionista i mancat del més elemental exercici de diàleg amb els sectors on aplica algun tipus de mesures". "La patronal catalana vol promoure una reacció política i institucional per restablir el respecte a drets fonamentals com són el dret a la propietat i el dret d'empresa". Fins i tot, en un moment determinat, en parlar de l'acord per al projecte de llei de mesures urgents en matèria d'habitatge i urbanisme, assenyala que des del punt de vista jurídic i econòmic és "l'atac més gran en democràcia que s'ha fet a la propietat privada i a la llibertat d'empresa que s'ha produït a Espanya des de la restauració democràtica". O de "l'asfíxia premeditada per part del Govern sobre l'empresariat català amb la duplicació de la taxa turística o la reforma de l'Impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentals".
Les aliances polítiques d'Illa al Parlament, si més no les actuals, amb Esquerra i els Comuns —fins i tot a l'última ocasió s'hi van afegir els diputats de la CUP—, dibuixen una geometria variable limitada, sobretot en matèria econòmica. Potser en altres matèries és diferent, amb el PP i fins i tot Vox o amb alguna abstenció parlamentària. Però en matèria fiscal, el Govern no té gaire on escollir. Veurem quin joc acaba practicant Esquerra i Oriol Junqueras, amb ponts amb Foment del Treball i amb interessos polítics amb el PSC. Els Comuns i la CUP aquí no hi entren. Però la rebel·lió a molts gremis de Foment és més que real i la irritació no ha fet més que escalar més i més el malestar d'un col·lectiu que afirma que se sent sorprès per les mesures i que creia que el president Illa contindria les demandes dels partits de més a l'esquerra. Però l'aritmètica és traïdora, i amb els diputats que té cada formació política, fer jocs malabars és realment molt difícil.