Després que hagi fracassat en la tramitació de dues lleis tan diferents com la que pretenia castigar el proxenetisme, dimecres, i la llei del sòl, aquest dijous, potser el president del govern espanyol conclou que una cosa són els focs artificials que permanentment encén per desviar l'atenció dels problemes que té i una altra molt diferent que, tal com estan les coses, la legislatura tingui gaire més recorregut. La quimera de Pedro Sánchez de poder esquivar les dificultats que s'ha anat creant amb els seus socis amb intercanvis polítics ha desembocat en el fet que la seva solitud política cada vegada és més gran i que fins i tot el seu soci de govern, Sumar, l'ha arribat a deixar sol en alguna votació significativa.

Ja no es tracta que no pugui presentar els pressupostos, una cosa que per ella mateixa ja fa caure governs en altres països, sinó que la paràlisi legislativa, a aquest pas, acaba sent clamorosa. El seu moviment a Catalunya dinamitant els comicis amb la dimissió fake va mobilitzar certament votants socialistes que són habituals en unes eleccions espanyoles, però que no ho són tant en unes catalanes. Ha sorgit un abisme en la relació entre Junts i el PSOE, que es va plasmar a l'hemicicle en el tracte que Sánchez va dispensar a Míriam Nogueras.

Els cants de sirena procedents de la Moncloa que podrien continuar governant sense Junts no semblen avui realistes i els números ja no li surten. Aquesta relació no anirà a millor, ja que pel mig hi ha la presidència de la Generalitat que el PSC reclama com a guanyador el passat 12-M, mentre que Puigdemont planteja als socialistes una abstenció per facilitar la seva elecció, una cosa que ha estat rebutjada per activa i per passiva. Per això, Sánchez ha posat la directa amb l'habilitat que el caracteritza perquè es parli d'altres coses. Primer va ser la seva dimissió retirada, després ha estat la polèmica amb Milei, l'impresentable president argentí, i, després, serà una altra cosa. Tot, per no parlar de la realitat: la majoria parlamentària l'ha perdut i recuperar-la l'obliga a fer coses a les quals no està disposat.

Sánchez ha perdut la majoria parlamentària i recuperar-la l'obliga a fer coses a les quals no està disposat

En aquest context, la nit d'aquest dijous comença la campanya de les eleccions europees, que acabaran sent un termòmetre de la salut política de Sánchez i de Feijóo. Com sempre, el CIS ha sortit a escalfar-les atorgant una victòria de cinc punts als socialistes. L'experiència dels vaticinis del CIS d'un temps ençà obliga necessàriament a donar-los poca credibilitat i a interpretar-los en clau partidista. Un dia caldrà fer una reflexió seriosa sobre els diners que es malversen sense cap altre objectiu que apuntalar una opció política. Es dirà amb raó que, poc o molt, ha passat sempre, però mai com ara i la utilització que se'n fes en el passat no ha de ser un aval perquè sempre sigui així.

Les eleccions europees ens donaran també pistes de com orienta Sánchez la legislatura espanyola en uns moments en què ja ningú no descarta res. Tampoc una nova convocatòria electoral més aviat que tard. I Feijóo? El president del PP guarda silenci. Mentrestant, a Catalunya, Junts i Esquerra afronten les europees amb la voluntat que els resultats no desemboquin en una nova destrossa i aconsegueixin mantenir certes posicions davant d'una onada electoral que tindrà un vernís clarament espanyol.