Per a alguns, els nostres primers records del Barça que va capgirar la història en blanc i negre que va acompanyar la llarga nit del franquisme, estan vinculats a l'arribada de dos Johans al Camp Nou: Johan Cruyff, el 1973, i Johan Neeskens, l'estiu següent. Cruyff va imposar el trasllat a Barcelona del seu excompany en l'Ajax d'Amsterdam i es va iniciar així una relació especial entre el nou jugador holandès, conegut com a Johan II, i l'afició culer, que respectava i gaudia amb Cruyff, però estimava Neeskens com a cap altre membre de l'equip. Segurament, perquè va ser el clàssic jugador que no escatimava esforços, gràcies a una impressionant força física, combinada amb una gran capacitat de treball, en uns moments, en què la força i la potència no eren una de les característiques de l'equip. Els seguidors blaugrana sentien autèntica devoció per ell, i això va quedar patent en els freqüents crits de "Neeskens, Neeskens", que se sentien a l'estadi, que ara s'està modernitzant, fins i tot, quan el jugador ja havia deixat el club.

Aquest amor de l'afició li va causar més d'un problema amb la directiva de Josep Lluís Núñez i amb el mateix president, quan l'afició blaugrana el va aclamar en la plaça de Sant Jaume, amb Josep Tarradellas i Narcís Serra a banda i banda de la plaça, com a heroi de la consecució de la Recopa 1978-79. El Barça havia guanyat la Recopa d'Europa —el segon torneig de la UEFA, darrere de la Copa d'Europa, a la ciutat suïssa de Basilea— en la que va ser la primera gran mobilització de l'afició blaugrana en competicions europees, amb 30.000 aficionats. L'endemà de guanyar la final, van ser els homenatges amb la plaça atapeïda. Núñez havia aconseguit el seu primer gran títol i esperava el reconeixement de l'afició. Però, en canvi, l'afició va corejar el nom de l'holandès i va carregar contra Núñez. "Neeskens sí, Núñez no", va ser el crit de guerra dels barcelonistes, que volien fer evident que el jugador havia de seguir en el club. Però Núñez, lluny de repensar la seva decisió, es va afanyar a acomiadar-lo. Va sortir-se amb la seva, però va crear un mite que el va perseguir sempre, sobretot en els moments de màxima dificultat de l'entitat barcelonista.

"Neeskens sí, Núñez no", va ser el crit de guerra dels barcelonistes que volien que l'holandès continués al Barça

Amb el número 6 a la samarreta, ha estat, sens dubte, un dels migcampistes més reconeixibles de la història. Cruyff solia dir d'ell que sempre li cridava l'atenció la modèstia amb què Neeskens parlava dels seus èxits després del partit i que semblava com disculpar-se per les seves actuacions. Era una manera de l'astre holandès de recordar a les noves generacions i als companys d'equip que el més important eren els èxits col·lectius i jugar bé al futbol. No era suficient guanyar al terreny de joc, si l'aficionat no sortia content de l'estadi per haver gaudit del partit. Era aquesta actitud al terreny de joc el que feia que quan en aquells anys la culerada completava l'àlbum de cromos del Barça, Neeskens fos sempre un dels jugadors més buscats.

Guanyador de tres copes d'Europa amb l'Ajax i bastió imprescindible d'aquella selecció holandesa de 1974, que va ser coneguda com la taronja mecànica, va tornar al Barça com a ajudant de Frank Rijkaard en la temporada 2007-08 i ja ho va fer sense aquelles cabelleres seves tan característiques i sense les seves clàssiques turmelleres blanques sobre dels mitjons. En aquest paper de tècnic, gairebé sempre com a assistent, fins i tot en la selecció dels Països Baixos, es va prodigar aquests anys, amb una aparició en els mitjans més aviat escassa. Així ha estat fins aquest dilluns, en què hem sabut de la seva sobtada mort a Algèria, als 73 anys, en una missió esportiva de la seva federació. Sempre romandran els seus valors de lluita i compromís en el record. I el seu ímpetu i la seva força en les seves cèlebres rematades de cap, juntament amb els seus llançaments de penal, que eren autèntiques canonades. La llegenda dels dos Johans es torna a trobar i vuit anys després tornen a estar junts.