Les declaracions del diputat d'Esquerra Republicana i membre de la Mesa del Parlament Ruben Wagensberg, el dia que s'ha fet públic que des de fa un cert temps ha desplaçat la seva residència a Suïssa, no poden ser més eloqüents: "Tinc por de tornar a Catalunya veient com s'està posant la situació; por d'una detenció arbitrària". Per als qui no ho saben, les raons d'aquesta por tenen a veure amb la causa que instrueix el magistrat de l'Audiència Nacional Manuel García-Castellón sobre el cas Tsunami Democràtic i en la qual ha incorporat l'acusació de terrorisme al president a l'exili Carles Puigdemont i a la secretària general d'Esquerra Republicana, Marta Rovira, i en la qual també apareixen una desena més de persones, entre les quals Wagensberg, així com altres simpatitzants independentistes, alguns de vinculats a partits i entitats sobiranistes.

No és gens estranya l'actitud de Wagensberg, en vista de tot el que estem vivint. Tampoc no és casualitat que la notícia s'hagi conegut després que el Congrés dels Diputats hagi rebutjat la llei d'amnistia pel vot contrari de Junts, que ha suposat una contrarietat força gran per al PSOE i molt especialment per a Pedro Sánchez. El mitjà de vegades és el missatge i es va publicar inicialment a El Confidencial amb una detonació en diverses direccions: la primera, obrint el camí al fet que García-Castellón citi els encausats investigats tard o d'hora; la segona, sembrant dubtes sobre l'efectivitat real de la llei d'amnistia en el futur i no només amb el redactat actual, que, d'altra banda, s'ha d'ajustar seriosament. No és normal que la gent tingui por no per fets provats, sinó per acusacions inconsistents.

En el fons s'està parlant de la inexistència de garanties judicials, una cosa que amb altres paraules també ha verbalitzat aquest dimarts la vicepresidenta primera del govern espanyol, María Jesús Montero, que ha afirmat que entenia perfectament que Wagensberg se n'hagués anat a Suïssa. No deixa de ser preocupant projectar aquestes paraules de Montero a tot el que està passant als jutjats de García-Castellón i, a Barcelona, al de Joaquín Aguirre. M'atreviria a dir que s'està forjant una pilota jurídica per a un nou judici al procés. Com si l'anterior, el del 2019 al Tribunal Suprem, no s'hagués fet o fos insuficient. El judici al procés 3.0 que té un encaix jurídic pràcticament impossible, com han destacat juristes importants i la mateixa Fiscalia de l'Audiència Nacional, que s'ha oposat a les acusacions de terrorisme, i també la Fiscalia de Barcelona en el cas Volhov, perquè entén que hi ha una falta de motivació lògica de la investigació i, essencialment, en el seu caràcter prospectiu.

Es tracta d'anar construint el bastiment mediàtic del nou judici a l'independentisme i que la llei d'amnistia no sigui aplicable a un nombre indeterminat de persones

Però García-Castellón i Aguirre continuen anant a la seva amb acusacions molt greus, crítiques. Acusacions que tenen, lògicament, el seu impacte a Europa, perquè no són capaços de fer-se a la idea de les fronteres que ha travessat la justícia espanyola i només arriben a veure que al davant hi ha acusacions de terrorisme i de traïció. El 2017 i següents es parlava de cop d'estat i de rebel·lió. Després, ni el Tribunal Suprem no va ser capaç de sostenir-ho i es va abaixar un grau, a sedició. Però ja havia calat i eren uns colpistes acusats de rebel·lió. El més important era el relat —per cert, el PSOE també era aquí en aquell moment— i el que deien les televisions. Avui se situa a l'aparador el terrorisme i la traïció. El primer adornat de píndoles falses, però efectistes, en les quals apareix fins i tot una suposada caravana reial sobre la qual es pretenia atemptar. No sembla que res sigui veritat: ni la caravana, ni la preparació del suposat atemptat. Però es divulga centenars de vegades i es debat sobre el tema.

En el cas de Volhov hi ha els espies russos i Putin donant suport a la independència de Catalunya en una història que no dona ni per a un guió d'una pel·lícula. Però també és el que menys importa. Es tracta d'anar construint el bastiment mediàtic del nou judici a l'independentisme i que la llei d'amnistia no sigui aplicable a un nombre indeterminat de persones, que ara es calcula que poden ser una setantena, però que, com totes les causes prospectives, es pot anar fent créixer a gust del consumidor.