Un dels grans mals del cafè per a tothom a les comunitats autònomes espanyoles és que totes, amb l'excepció del País Basc, han mirat sempre d'accedir a les mateixes competències que Catalunya. Tant era si estaven preparades per assumir-les o si tenien algun interès real a gestionar-les: la qüestió era ser iguals. Sota el fals discurs d'evitar privilegis, els diferents governs espanyols han dut a terme veritables atrocitats. El resum fàcil ha estat la implantació de la uniformitat autonòmica, que ha servit com a fre de les demandes històriques de Catalunya. S'ha donat, fins i tot, algun cas ridícul com el de l'Estatut de l'anomenada Comunitat Valenciana, en el qual, en la disposició addicional segona, es diu: "Qualsevol modificació de la legislació de l'Estat que, amb caràcter general i en l'àmbit nacional, impliqui una ampliació de les competències de les Comunitats Autònomes serà d'aplicació a la Comunitat Valenciana, i es consideraran ampliades en aquests mateixos termes les seves competències". O sigui, no vull ser menys, encara que no em serveixin per a res.

Aquesta reflexió ve a tomb de l'esperpent que s'està vivint amb les obres traslladades des del Museu de Lleida l'any 2017, en plena aplicació de l'article 155 i amb el Govern de la Generalitat suspès, al Monestir de Vilanova de Sixena. Hi va haver molta urgència a perpetrar aquell atemptat museístic que no tenia ni cap ni peus, i així va ser defensat i litigat en els tribunals tant pel Govern de la Generalitat de l'època com per la diòcesi de Lleida. La premsa de l'Aragó es va dedicar molt majoritàriament a amplificar el conflicte, amb el loquaç i populista president aragonès, el socialista Javier Lambán al capdavant, que no va dubtar a exhibir davant dels aragonesos les obres de Sixena com a trofeus durant un discurs de Cap d'Any. Com a acèrrim catalanòfob, fa uns mesos no va votar al Senat la llei d'amnistia i el seu grup parlamentari li va obrir un expedient.

Han passat set anys des d'aquella confiscació i des que la Guàrdia Civil va irrompre en el Museu de Lleida per traslladar les obres de Sixena al monestir aragonès, ha canviat un govern socialista per un del PP i tot continua igual. A més, des de l'estiu del 2022, els béns no es poden veure, el monument està tancat per una rehabilitació i es desconeix l'estat de conservació de les peces, ja que l'explicació es dona amb comptagotes. Per tot aquest disbarat, el Justícia d'Aragó, que seria el nostre Síndic de Greuges, ha clavat una estirada d'orelles al govern aragonès, demanant-li explicacions perquè encara continuï tancat, des de fa dos anys, el Monestir de Vilanova de Sixena. El Justícia li ha obert un expedient d'ofici, on li demana informació al Departament de Presidència, Interior i Cultura d'Aragó, així com a l'ajuntament, per saber quins béns han estat "recuperats", el règim de visites i la política de difusió d'aquest bé d'interès cultural.

Sota el fals discurs d'evitar privilegis, els diferents governs espanyols han dut a terme veritables atrocitats

Sixena és un exemple més. Un mal exemple més, ja que es podrien trobar fàcilment altres casos dels ingents i repetits esforços de barons socialistes o del PP per guanyar musculatura política a partir de confrontar-se permanentment amb Catalunya. Deixo per a un altre dia el tema del finançament autonòmic i la reivindicació del concert econòmic per a Catalunya. Perquè en finançament només hi ha dos models: el del règim comú i el concert. Del primer hi pot haver les variables que es vulguin, però del segon estan en basc i navarrès. Allà és on Catalunya fa un munt d'anys que vol arribar i, per exemple, fa un any un front empresarial el reclamava en un manifest. El firmaven Cecot, FemCat, Pimec, Amec i les cambres de Barcelona, Girona i Sabadell. Un finançament basat en el concert, reclamava el president Aragonès el passat 25 de juny. Hi ha tanta literatura publicada, que el millor és esperar. Perquè el que segur que no faltarà és l'exercici d'il·lusionisme de Pedro Sánchez.