Poques vegades l'aritmètica política provoca una circumstància com l'actual, en la qual les majories al Congrés i al Senat són diferents. A la primera cambra legislativa espanyola hi ha una majoria àmplia que va facilitar la investidura d'un govern del PSOE i de Sumar; a la cambra alta, en canvi, una majoria absoluta del Partit Popular, amb la capacitat d'entorpir —no de tombar— iniciatives legislatives, i demorar-ne, així, l'aprovació definitiva. És el còctel perfecte en una situació política com la present, on el PSOE i el PP protagonitzen una inevitable col·lisió d'institucions. Els primers són ostatges dels seus acords polítics i han hagut de fer de la necessitat virtut i aprovar una llei d'amnistia que no volien, però que necessitaven per continuar al poder. Els segons han aixecat tota mena de barricades per fer el trànsit legislatiu de la llei el més complicat possible.

I en aquest xoc de trens tot s'hi val, com s'està veient. Així, argüint que la llei d'amnistia és una reforma encoberta de la Constitució, el PP planteja un conflicte entre òrgans constitucionals en defensa de les atribucions constitucionals del Senat. Què vol dir això? Doncs que, segons els populars, el Congrés s'ha atribuït competències que no li pertocaven i ha dut a terme una tramitació legislativa fraudulenta. El moviment de Feijóo no atura la tramitació de la llei, però té la virtualitat que connecta amb la posició dels lletrats de la cambra alta i acabarà obligant a un pronunciament del Tribunal Constitucional. En el rerefons de tota la tramoia orquestrada pels populars hi ha, sobretot, mantenir la tensió política i la crispació social, ja que, legislativament parlant, els timings estan taxats, i abans de l'estiu la llei haurà tornat al Congrés, tindrà l'aprovació definitiva i s'haurà publicat al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE), si no es dona una circumstància avui inimaginable.

La millor manera d'allunyar el debat de les comissions de la parella d'Ayuso és parlar de la corrupció del PSOE, de l'amnistia i dels independentistes catalans

En la seva cursa cap al xoc institucional, els populars estan preparant un camí ple de mines i, a més, han preferit guardar a l'últim dels calaixos l'informe de la Comissió de Venècia, un òrgan consultiu del Consell d'Europa, que, sense ser vinculant, ha traçat una ruta sobre el valor de les amnisties, la seva legalitat i la impossibilitat que siguin aprovades per un parlament i posteriorment derogades per un altre. No hi ha camí d'anada i tornada, per més que el PP s'entossudeixi a repetir el contrari; una altra cosa és reiterar el que saps que no pots fer, però que serveix per tenir permanentment mobilitzada la teva parròquia. Perquè la gestualitat en política també compta i la millor manera d'allunyar el debat de les comissions de la parella d'Ayuso és parlar de la corrupció del PSOE, de l'amnistia i de les exigències dels independentistes catalans.

Quan s'expliqui, en el futur, el sinuós camí recorregut per la llei d'amnistia, caldrà ser molt generosos per oblidar els bastons a les rodes posats per la dreta espanyola. El 2017 va ser incapaç d'obrir vies de diàleg que no desemboquessin en l'autoritària supressió de l'autonomia catalana i la presó i exili dels membres del Govern i de les entitats sobiranistes. I avui, set anys després, continuen mantenint una posició numantina amb l'únic objectiu de recollir fruits electorals. Mentre aquest és el discurs públic, el PP obre vies de diàleg amb l'independentisme i reconeix, amb la boca petita, que sí que han parlat amb ells. Al cap i a la fi, tothom sap que si Feijóo arriba a la Moncloa, qui sap el que pot passar. El que avui és una croada pública en contra, potser acaba sent una taula de salvació. Coses més estranyes s'han vist en política.