La publicació de la memòria de la Intervenció general de l'Administració de l'Estat, el document que recull l'execució pressupostària dels comptes públics a Catalunya aprovats al Congrés dels Diputats, torna a ser un bany de realitat. Tan sols s'ha executat el 16% de la inversió prevista en el primer semestre de 2022, quan el percentatge d'execució a la Comunitat de Madrid ha arribat al 52,4%. Cert que aquesta tendència podria modificar-se en el segon trimestre, però a hores d'ara de la pel·lícula seria tant com creure que els nens venen de París. Hem de preparar-nos, una vegada més, per a una tremenda presa de pèl el final de la qual ja el coneixem d'anys anteriors: Catalunya quedarà lluny de l'execució pressupostada —l'any passat va ser del 35,8%— i, en canvi, Madrid se n'anirà a dalt de tot desbordant el 100% previst.

Passen els anys i tot continua igual. Aquest podria ser un bon resum de l'asfíxia a la qual Espanya sotmet Catalunya, bé sigui amb el dèficit fiscal, amb el sistema de finançament autonòmic, amb els pressupostos generals de l'Estat o amb la inversió de l'Estat a Catalunya. Són quatre mànegues d'injecció de recursos econòmics en les quals Catalunya surt cada any escaldada. El dèficit fiscal no deixa d'anar en augment i, en una compareixença pública, el fins fa unes hores conseller d'Economia i Hisenda, Jaume Giró, va xifrar, segons les últimes balances anuals publicades, en 20.196 milions d'euros la quantitat que se n'anava en direcció a Madrid i que no tornava. Estem assistint a un maltractament "sistèmic, endèmic i deslleial", va sentenciar, per expressar la gravetat del moment. Un percentatge del PIB, d'altra banda, que ha passat aquest any del 8% al 8,5%, la qual cosa indica que continua augmentant.

La segona aixeta tancada és la del finançament autonòmic, el model del qual es troba en pròrroga des de 2014, amb Mariano Rajoy a la Moncloa, i que ningú no s'ha atrevit a modificar vuit anys després. És un sistema clarament lesiu per a Catalunya —també per a les Balears i València— i beneficiós, en canvi, per a altres comunitats com Andalusia o Extremadura, perceptores netes. D'allà la irritació amb la primera per la seva agressiva política fiscal de baixada d'impostos anunciada pel seu president, Juanma Moreno. Una de mesurada sens dubte impúdica atesa la respiració assistida que rep de comunitats com Catalunya. Dels pressupostos generals, la tercera aixeta, és arxisabut l'incompliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut que fixa la inversió mínima de l'Estat a Catalunya. Mai no es compleix i, en aquest cas, el PSOE i el PP no reivindiquen l'Estatut votat pel poble de Catalunya. Es troben molt còmodes incomplint-lo.

De l'execució pressupostària ja n'hem parlat. La pregunta sempre és la mateixa: Com es trenca aquest cercle? La independència era, lògicament, un camí. Segurament, el millor camí. Però, i mentrestant? Perquè aquesta actitud deslleial, per utilitzar un qualificatiu de Giró, no es reduirà per art de màgia. Tampoc no hi ha aquí, no ens enganyem, una actitud contestatària i de denúncia dels agents econòmics del país o els agents socials. Un comunicat, una roda de premsa o un acte de protesta potser sí. Però allà acaben els missatges, no sigui el cas que Madrid pugui molestar-se. Un govern espanyol d'ampli espectre? Tampoc no crec que aquesta fos la fórmula, però el cert és que som en l'extrem contrari, ja que el Govern té, ara per ara, menys suports parlamentaris que cap altre des de 1980.

Trencar aquesta endimoniada situació hauria de ser una tasca col·lectiva i la millor manera de pensar en el conjunt de Catalunya. Perquè, al final, els hospitals, escoles, infraestructures, universitats, per esmentar només quatre àmbits, són per a tothom.