Que els acords entre Sumar i Podemos hagin estat dominats per una subhasta a l'àgora pública, és a dir, a la vista de tothom, sobre temes personals i noms a les llistes, reflecteix fins a quin punt aquest espai polític que pretenia introduir una nova manera de fer política a Espanya s'ha normalitzat i ha acabat sent no gaire diferent de formacions espanyoles com el PSOE o el PP. Pedro Sánchez incorpora els seus actuals ministres per evitar que quedin a l'atur després del 23 de juliol en un afany desmesurat perquè tots pugin a l'autobús, perquè s'acosten, segurament, temps d'un fred glacial per als socialistes, i Alberto Núñez Feijóo, amb molts menys complexos, té a sobre de la taula no només les llistes de Madrid sinó que, davant de l'absència d'una organització política prou rellevant en territoris com Catalunya, també està buscant número u per Barcelona.

Almenys, fins a sis persones han estat sondejades directament o indirectament per Feijóo, en una situació certament curiosa, en la qual el president dels populars està buscant un Josep Piqué, l'exministre recentment mort; cosa que en el llenguatge de la formació conservadora vol dir un interlocutor fiable amb l'empresariat català, moderadament centrista o liberal i que no militi al PP català. No hi ha el que es podria denominar un càsting pròpiament dit, però Feijóo segueix preguntant i rebent aspirants diferents per al càrrec; l'últim, un periodista econòmic català a cavall entre Madrid i Barcelona.

Però tornem al trist espectacle protagonitzat entre Sumar i Podemos. Mai la discussió d'aquesta esquerra alternativa no havia estat tan banal, aparcant diferències ideològiques i programàtiques per centrar-se en una disputa nominal sobre vetos com està sent la incorporació o no de la ministra Irene Montero. És una cosa que, en el fons, té conseqüències, perquè suposa la victòria de l'esquerra més amable i amb més sintonia amb el PSOE que encarna Yolanda Díaz, davant de l'esquerra més ortodoxa i disposada a tenir un perfil propi que encarna el nucli més organitzat de Podemos. La consulta que la formació morada ha fet a les bases ha ratificat la necessitat d'un acord electoral que no els penalitzés el pròxim 23 de juliol, però ha deixat obert l'encaix de la ministra de Podemos a la llista de la coalició.

La votació de la militància ha acabat arrossegant a la firma de la coalició, un acte que s'ha fet gairebé al límit del temps, entre Sumar i Podemos. És, certament, una coalició sense entusiasme per les dues parts, però, esclar, menys entusiasme hi havia perquè la llei electoral els acabés penalitzant si anaven per separat. L'acta de diputada de Montero queda en mans de la seva rival Yolanda Díaz, així com el d'una sèrie de dirigents de Podemos que han acabat cedint per no passar com a responsables del desastre electoral i així no han tingut més remei que posar el seu futur en mans de Díaz, un plat de digestió molt pesada.

Resumint, Yolanda Díaz ha guanyat i amb ella, els partits de la perifèria geogràfica a l'esquerra del PSOE i els que es van escindir de Podemos, com Íñigo Errejón amb el seu Más Madrid. Caldrà estar atents a la reacció de Pablo Iglesias els pròxims dies, que ben segur no militarà en l'entusiasme.