La decisió de la sala penal del Tribunal Suprem de promoure una qüestió d'inconstitucionalitat contra l'article 1er de la llei d'amnistia, perquè considera que vulnera el dret constitucional a la igualtat davant de la llei, així com els principis de seguretat jurídica i proscripció de l'arbitrarietat que la Constitució espanyola proclama; i que, subsidiàriament, podria vulnerar el principi d'exclusivitat jurisdiccional, és sorprenent. El llenguatge que fa servir el Suprem, en molts moments de la interlocutòria de 49 folis, és també inacceptable per l'ús d'expressions que va quedar totalment clar en la sentència del procés que no eren ajustades, com ara "cop d'estat" o "rebel·lió". I, finalment, també és inadmissible aquesta assumpció de poder únic o gairebé únic on el paper del legislador acaba sent paper mullat, i que entra en consideracions polítiques que no són d'incumbència del poder judicial.

És cert que el Suprem havia anunciat la presentació d'aquest recurs seguint el full de ruta que fa temps que té traçat. També que l'objectiu final és que la llei embarranqui en un temps no curt i, en aquest aspecte, el Constitucional és més adequat que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, al qual el Suprem no s'ha atrevit a anar, segurament, pel risc de patir una rebolcada. Però, amb totes aquestes variables, el text supera amb escreix la confrontació del màxim òrgan judicial amb les Corts espanyoles. És imprescindible, en aquest cas per la importància del que queda escrit a la resolució, citar-ne diversos paràgrafs. Així, s'assenyala: "Correspon, sens dubte, al legislador valorar si l'amnistia als colpistes, compromesos aquests, d'una manera o una altra, a respectar d'ara endavant la Constitució i la resta de l'ordenament jurídic, pot resultar oportuna, en termes d'interès públic, facilitant que es reprengui la convivència en democràcia amb millors perspectives i amb la definitiva integració de tots". I afegeix: "Però res d'això no és a la llei d'amnistia. Els colpistes amnistiats no és que mantinguin, com tenen dret a fer-ho, la ideologia que els va portar fins aquí. No és que no demanin perdó als demòcrates catalans i als de la resta d'Espanya per haver intentat alterar per la força dels fets l'ordre constitucional democràtic. És que afirmen, cosa que ja és un eslògan, que 'ho tornaran a fer'. Des de tribunes públiques, des del mateix Congrés dels Diputats, davant de membres del Govern d'Espanya, davant dels representants dels ciutadans i, en última instància, davant de tota la comunitat, proclamen que no accepten cap perdó, que simplement han vençut i, com reiteradament repeteixen, amenacen que ho tornaran a fer".

Llegida la interlocutòria, costa no pensar que el Suprem no es consideri a si mateix com el poder en primera persona

En conseqüència, per al Suprem, "l'amnistia, així concebuda, no és ja que presenti un fonament polític discutible, és que es revela com a manifestament inidònia per assolir la finalitat que proclama i, en aquesta mesura, resulta la discriminació que introdueix en favor dels colpistes, obertament contrària al dret a la igualtat davant de la llei que preveu l'article 14 de la Constitució, que presenta, pel que s'ha explicat, un fonament arbitrari (enfrontant el que està es disposa a l'article 9.3). Quina raó atendible, en aquestes circumstàncies, justifica la decisió i explica el motiu pel qual l'amnistia no és extensible a altres delinqüents que actuessin animats per propòsits diferents, i fins i tot oposats? En quina mesura o com podria facilitar la convivència democràtica que els qui la van pertorbar greument resultin amnistiats, sense exigir-los cap compromís futur amb la Constitució i la resta de l'ordenament jurídic, i fins i tot sabent amb certesa que es disposen a persistir en la seva conducta colpista? Qui pogués tenir dubtes sobre aquest propòsit, els dissiparà fàcilment obrint els ulls i/o fent servir les orelles. I si encara persistissin aquests dubtes, podrà aclarir-los simplement preguntant als afavorits per la mesura de gràcia". La sala que ha dictat la resolució està integrada pel president de la sala segona, Manuel Marchena, i els magistrats Andrés Martínez Arrieta, Antonio del Moral, Carmen Lamela i Leopoldo Puente, que ha actuat com a ponent.

El final del text també és per emmarcar. "Quan tots aquests demòcrates, qualssevol que siguin les seves particulars conviccions polítiques, observin que qui, ignorant completament les exigències de l'ordenament jurídic democràtic i, per això, les conviccions majoritàries de la comunitat, després de cometre diferents i greus delictes, resulten beneficiats per una llei d'amnistia, no ja sense necessitat que es disculpin, sinó sense que se'ls exigeixi ni tan sols que es comprometin d'ara endavant, mantenint les seves aspiracions polítiques, a respectar les regles més essencials de la democràcia, mentre proclamen als quatre vents que ho tornaran a fer, conservaran la seva afecció a les institucions democràtiques?".

Costa no pensar, una vegada llegides les pàgines de la interlocutòria, que el Suprem no es consideri a si mateix com el poder en primera persona. Seria una cosa així com que davant de la desviació del legislador, nosaltres hi som per esmenar-lo.