Els propers dies, Junts i Esquerra Republicana hauran d'abordar la composició de la Mesa del Parlament i tenen al davant la possibilitat real que qui hi estigui al capdavant sigui un candidat o candidat independentista. Això és així perquè el sistema de votació els és beneficiós, ja que els sís, els nos, les abstencions i la possibilitat que cada formació política pugui votar alternativament un candidat propi els dona un marge de maniobrabilitat si els seus 55 diputats són capaços de presentar-se units. La principal incògnita és si seran capaços de posar-se d'acord o, altrament, preferiran aliances alternatives —aquí rau el joc del PSC—, ja que els podrà més l'enemistat que han anat acumulant aquests últims temps i que ha desembocat en una suma inacabable de retrets mutus.

L'aritmètica és aparentment senzilla. Junts (35) i Esquerra (20) sumen 55 parlamentaris i el PSC (42) i comuns (6) tenen 48 diputats. A partir d'aquí, els dos grups parlamentaris també aritmèticament importants són PP (15) i Vox (11), perquè la CUP (4) i Aliança Catalana (2) són irrellevants en qualsevol combinació de les possibles. La pregunta és què faran els diputats catalans d'Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal. Hi ha el precedent de l'Ajuntament de Barcelona, en el qual els populars van encimbellar Jaume Collboni a l'alcaldia de Barcelona gratuïtament i això podria tornar a passar. És cert que Feijóo ha comentat diverses vegades en privat que allò va ser un error, ja que molts dels seus votants no ho van entendre i, en part, la resistència de Vox a Catalunya té a veure amb haver errat aquell tret, ja que la formació ultra s'ha pogut presentar a Catalunya com allunyada de qualsevol suport als socialistes.

L'acord per ocupar la segona institució de Catalunya enviaria un primer missatge després de la derrota de l'independentisme el passat 12 de maig

El sistema de votació de la presidència del Parlament facilita que cada partit voti qui vulgui per a la presidència, i tant PP com Vox s'inclinen per votar els seus propis candidats, encara que no tinguin opcions de guanyar. Això abans que decantar-se per algun dels dos blocs, que, en el seu discurs polític, són bastant semblants, atesos els acords que els quatre partits tenen a Madrid en suport a Pedro Sánchez. En aquesta situació, 55 diputats són més que 48, perquè el que és segur és que els 48 parlamentaris estan units en aquesta pugna almenys. Depenent de com acabi en les properes setmanes o mesos l'elecció de la presidència de la Generalitat i com juguin la partida Salvador Illa i Carles Puigdemont, els dos que han dit que aspiren a la investidura, és obvi que l'acord per ocupar la segona institució de Catalunya enviaria un primer missatge després de la derrota de l'independentisme el passat 12 de maig.

És oportú dir-ho en aquest moment, perquè aquest dijous s'aprovarà la llei d'amnistia, que ha costat Déu i ajut tirar-la endavant legislativament per les traves que han posat el PP i Vox. Però ha tirat endavant quan Junts i Esquerra han creat conjuntament el marc polític perquè sigui aprovat. Abans, Pedro Sánchez deia que era impossible l'aprovació i el seu discurs va girar com un mitjó quan no va tenir més remei, ja que, si no, havia d'anar a noves eleccions i perdia l'oportunitat de continuar a la Moncloa. A partir d'aquest dijous vindrà el conflicte amb els jutges, que ni serà fàcil ni curt. En alguns casos es farà més aviat llarg i veurem en les pròximes hores quins moviments fa el Tribunal Suprem amb la llei ja aprovada i només pendent de l'últim tràmit, la publicació al Butlletí Oficial de l'Estat. Una cosa que hauria de tenir lloc el mateix divendres i que és possible si el Ministeri de la Presidència, a través de la Secretaria General Tècnica-Secretariat del Govern, a la qual competeix l'ordenació i control de les publicacions, procedeix amb la celeritat que la llei es mereix.