Quan encara no havia començat l'Operació Catalunya —la dels Fernández Díaz, Villarejo i companyia—, que, si haguéssim de situar-la en una data orientativa, seria entre el primer i segon trimestre del 2012, uns mesos abans de la primera gran mobilització de l'11-S convocada per l'ANC i per Òmnium, ja existia l'Operació Català. És a dir, l'operació perquè la llengua pròpia de Catalunya perdés la condició de llengua vehicular en l'ensenyament, fet que sempre ha molestat la dreta política i mediàtica així com l'ampli món de la judicatura —molt menys el món financer i empresarial—, que això que a Espanya el castellà no fos l'única llengua important i el català quedés com una llengua anecdòtica ho ha portat certament malament.

José María Aznar ho tenia entre cella i cella a la seva campanya electoral de 1996, però s'hi va interposar Jordi Pujol, els vots del qual eren necessaris i el president del PP va pagar una suma molt alta per arribar a la Moncloa. El cap de Vidal-Quadras, no tocar ni una coma de la legislació sobre el català, el desenvolupament de la policia catalana amb prou agents per fer-se càrrec del trànsit a les carreteres, així com altres competències en finançament autonòmic i en presons, la supressió dels governs civils, autèntics contrapoders de l'estat contra les autonomies, i la supressió del servei militar. Va ser, de lluny, el millor pacte autonòmic —estem parlant d'això, un acord autonòmic— assolit entre Catalunya i el govern espanyol entre 1980 i 2022.

Tant, que el malestar d'Aznar pel peatge pagat el 1996 el va portar, quan l'any 2000 va obtenir la majoria absoluta a les Corts, a aplicar amb acarnissament el programa de màxims que tenia al cap des de 1993, quan va competir per primera vegada contra Felipe González. Llavors es va començar a implantar una idea d'Espanya recentralitzadora pel que fa a les competències, privatitzadora respecte a les empreses de l'Estat i de monolingüisme, castellà és clar. Seria, tanmateix, el 2011, amb Mariano Rajoy en la presidència i José Ignacio Wert al Ministeri de Cultura, que es pitjaria l'accelerador i la llei Wert començaria a fer escac, escac, escac a la immersió lingüística una vegada rere l'altra.

No seria fins a la llei Celaá, el 2020, que es va obrir una mínima escletxa de la cotilla de la llei Wert, ja que permetia, o així ho entén la Generalitat, esquivar l'obligació d'impartir el 25% de classes en castellà. Fruit d'això és la llei aprovada pel Parlament amb l'acord d'Esquerra, Junts i PSC que fa concessions respecte al castellà per evitar la sentència del TSJC i que, en aquesta interlocutòria, ha validat el Suprem. Perquè, de fet, el que ha dictaminat el Suprem és l'anul·lació dels projectes lingüístics de dues escoles de Barcelona i d'Abrera perquè no complien amb un 25% de castellà en l'ensenyament, però d'acord amb la legislació anterior, no l'aprovada al Parlament fa uns mesos i sobre la qual el Tribunal Constitucional encara no s'ha pronunciat.

En resum, la pugna ve de lluny i, per tant, l'estat espanyol no es conformarà, perquè ja ho han intentat amb Aznar i Rajoy, i els ha sortit bé. Tenen la judicatura i els mitjans a favor i un corrent de simpatia a Espanya, en el qual participa una certa esquerra. I sí, el català no ho té fàcil.