La causa de Tsunami Democràtic contra el president a l'exili, Carles Puigdemont, i una desena d'investigats més per terrorisme, entre ells el diputat d'Esquerra Ruben Wagensberg, ha quedat aquest dilluns definitivament enterrada. El Tribunal Suprem ha tancat finalment la investigació sense cap conseqüència penal. Ara bé, el jutge de l'Audiència Nacional que va instruir el cas, Manuel García-Castellón, que es va jubilar el passat 2 de setembre als 72 anys, ha dut a terme una efectiva tasca de persecució sense cap base legal, en no haver-hi causa processal real, per raons exclusivament ideològiques. I, amb això, el mal ja està fet perquè durant anys un grup de persones ha hagut de contractar advocats, patir escarn públic de manera reiterada i fer front a nombrosos problemes dels quals, en algun cas, els econòmics no han estat els més importants. Ningú no en parlarà perquè quan hom té una causa judicial oberta sobretot el que desitja és que es tanqui com més aviat millor. Però és pertinent preguntar-se, encara que la resposta ja se sàpiga, qui paga per tots aquests perjudicis ocasionats.

Tot això per a, a partir d'ara, haver de recórrer a les informacions periodístiques quan hom vulgui recordar en el futur què va ser —o més aviat què va voler que fos— l'envestida d'un magistrat que no només va ser un ariet polèmic en totes les causes independentistes en què va poder, sinó que sempre va estar alineat amb les necessitats del Partit Popular. Alguns dels investigats per García-Castellón van haver d'escollir fins i tot el camí de l'exili perquè durant un temps es va especular amb una detenció immediata per part de l'Audiència Nacional i una possible entrada a la presó. Van seguir aquest camí amb destinació Suïssa, a més de Wagensberg, l'activista d'Òmnium Cultural Oleguer Serra, el periodista Jesús Rodríguez i l'empresari Josep Campmajó, que es van unir en aquella ciutat a la secretària general d'Esquerra, Marta Rovira, que viu allà des de 2018 i que va tornar provisionalment a Catalunya el juliol d'aquest any, una vegada el Suprem va dictar l'arxivament provisional. Ja sense la llosa de poder ser extradida, Rovira resideix actualment a Ginebra juntament amb la seva família i tot fa pensar que seguirà allà instal·lada quan abandoni en unes setmanes la secretaria general d'ERC, després del congrés convocat per al 30 de novembre i al qual no es presenta.

Manuel García-Castellón ha dut a terme una efectiva tasca de persecució sense cap base legal, per raons exclusivament ideològiques. I, amb això, el mal ja està fet

I mentre tot això succeeix, la justícia espanyola continua donant-nos cada dia un nou exemple sobre com trolejar l'amnistia aprovada pel Congrés dels Diputats el passat 30 de maig. No només estem parlant del tribunal de la causa del procés, que va rebutjar els recursos de súplica plantejats per la Fiscalia, l'Advocacia de l'Estat i diversos processats contra la interlocutòria en la qual va concloure que el delicte de malversació pel qual van ser condemnats aquests últims estava exclòs de la Llei d'Amnistia. En aquest cas, la Sala va reiterar que les esmentades persones van cometre una malversació en la qual va existir benefici personal de caràcter patrimonial, malgrat que està perfectament documentat que no es van quedar ni un euro. L'ardit va ser un altre: com que el legislador exclogués expressament de l'àmbit de l'amnistia el lucre personal, ja que els endossarem que haguessin hagut de posar els diners de la seva butxaca per a totes les accions que van realitzar, cosa que lògicament no van fer.

D'aquesta peculiar Llei d'Amnistia, que la justícia espanyola està aplicant al seu lliure albir, com si a Espanya no hi hagués cap altre poder que el judicial i tots els altres —el legislatiu i l'executiu— fossin poders menors, s'estan produint situacions que fan pensar bastant. Així, l'última actualització de persones beneficiades per la llei ascendeix fins a 154, incloent-hi tant condemnats que han estat exonerats com absolts i que han vist eliminats els seus antecedents penals, inclosos els policials, des que la llei va entrar en vigor el passat 10 de juny. D'aquest total, 95 són agents de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat, com policies nacionals, guàrdies civils i Mossos d'Esquadra. O sigui, la proporció fins ara és de dos policies amnistiats per un polític o activista que ho ha estat. I això que la llei aprovada per les Corts era per als segons, encara que també s'hi poguessin acollir els primers!