Després d'unes quantes setmanes desfullant la margarida, l'economista nonagenari Ramón Tamames, que es va asseure a les Corts constituents dels anys setanta als escons dels diputats del Partit Comunista d'Espanya, ha acceptat d'encapçalar la moció de censura a Pedro Sánchez que Vox presentarà al registre del Congrés dilluns vinent. Quaranta-dos anys després de deixar l'acta de diputat i de compartir banc i ideologia aquella època al costat de Santiago Carrillo o Gregorio López Raimundo —abans ho havia fet al costat del poeta Rafael Alberti, el sindicalista Marcelino Camacho o Dolores Ibárruri, coneguda com La Pasionaria— tornarà a la Carrera de San Jerónimo com a candidat a la presidència del govern del partit ultradretà i s'asseurà al costat de Santiago Abascal, Iván Espinosa de los Monteros o Javier Ortega Smith.

En aquesta moció espectacle que es representarà al Congrés dels Diputats pròximament no s'escollirà un president del govern, ni tan sols s'hi plasmarà una alternativa política. Encara que la política a Madrid té molt de circ i, al final, a ningú el sorprèn gaires coses d'aquesta naturalesa, el paper d'un economista il·lustre com Tamames no deixa de ser sorprenent. Sobretot, si tenim en compte que de jove sempre havia apuntat que la militància al PCE tenia molt a veure amb el fet que era el partit que estava més en contra del dictador Francisco Franco. Tot això per acabar el 2023 com a cartell de qui és, si bé no l'únic, el principal hereu d'aquella època en blanc i negre. Fa un servei ben galdós a la seva biografia i a aquesta idea que la política té per a molts un punt important de vanitat, i aquest en seria un bon exemple.

Vox té el seu candidat sorpresa —no pas avui, sinó quan fa setmanes es va saber que hi anava al darrere— i encara que la moció es presenta oficialment contra el PSOE, que és el partit que està al govern al costat d'Unidas Podemos, segur que acabarà sent també contra el PP, l'únic aliat que té la ultradreta però també amb qui competeix en una franja de l'electorat. Feijóo no deu ser de les persones més contentes amb aquest moviment de Vox, a diferència dels socialistes, que sempre podran treure benefici d'una performance que és difícil de ser explicada per la ultradreta fins i tot a la seva pròpia parròquia d'hipotètics votants. De fet serà la segona moció de censura de Vox a Pedro Sánchez, després de la que va presentar l'octubre del 2020, en aquell moment amb Abascal de candidat, i que va obtenir el nombre de suports més baix de les cinc que s'han presentat al Congrés dels Diputats.

Serà la primera vegada que un partit polític busca extramurs a la seva formació un candidat per a una moció de censura, una cosa que, per exemple, no es podria fer al Parlament de Catalunya, perquè obliga a escollir el president de la Generalitat entre els diputats electes. S'eviten així salvapàtries procedents d'altres esferes de la vida pública i candidats negociats als despatxos encara que aquesta situació catalana fos, en l'origen, una cosa tan senzilla com un acord entre el PSC i Convergència durant l'elaboració de l'Estatut per impedir que el president Josep Tarradellas s'hi pogués presentar, perquè no volia anar a cap llista concreta. Jordi Pujol i Joan Reventós el van fer pensant en ells mateixos però només un de sol podia guanyar la partida a les eleccions del 20 de març del 1980. El primer acabaria al Palau de la Generalitat i el segon, dos anys més tard, d'ambaixador a París, encara que més tard, el 1995, seria president del Parlament.

Tamames, coetani de Pujol i Reventós —el primer té tres anys més i el segon, mort el 2004, en tindria set més— es presta al joc d'un partit que l'utilitzarà. En una de les poques frases assenyades dites per Feijóo en les últimes setmanes, el president del PP va manifestar que havia dit a Tamames, en una conversa recent: "Si fossis el meu pare, no t'ho deixaria fer".