Les declaracions del president de la Generalitat, Pere Aragonès, ratificades hores més tard per Marta Vilalta, la portaveu del seu partit, Esquerra Republicana, assegurant que mantindrien viva la taula de diàleg un cop celebrades les pròximes eleccions espanyoles, encara que el nou executiu de l'Estat estigués format pel Partit Popular i per Vox són certament sorprenents. I cridaneres, és clar. M'agradaria saber com es negocia amb la formació ultradretana de Santiago Abascal i Javier Ortega Smith l'amnistia dels represaliats independentistes, o bé s'acorda un referèndum d'independència, per citar dues coses del que en el seu dia eren elements centrals de la taula de negociació amb l'Estat espanyol i que ara sembla que Esquerra ja hagi oblidat.

El mes d'agost, mancat de notícies informatives de relleu en el terreny de la política domèstica, sol donar molt de si en el que en l'argot periodístic es coneix com a serps d'estiu. És a dir, debats sobre notícies que quan s'iniciï el curs desapareixeran de l'agenda informativa. Perquè, sincerament, no pot formar part de cap agenda política mínimament creïble, que la independència de Catalunya es negociarà amb els hereus del franquisme, amb els que en el judici del procés al Tribunal Suprem es van personar com a acusació particular i als que aquesta legislatura al Parlament se'ls ha practicat un cordó sanitari perquè el seu pes institucional fos el més reduït possible.

Fa ja temps que la taula de negociació per a uns i de diàleg per a d'altres va deixar de tenir sentit polític i va passar a tenir només sentit tàctic. Va perdre el sentit polític perquè el govern espanyol va deixar clar des del principi que cap de les reivindicacions de l'independentisme català no seran abordades en aquest fòrum i va adquirir sentit tàctic perquè a falta d'arreglar el conflicte entre Espanya i Catalunya serveix per parlar d'altres coses —per exemple, abans de l'estiu, del català— i substitueix altres comissions entre governs que ja existien. Sens dubte, per comissions no quedarà.

La necessitat que té Esquerra de defensar la taula del diàleg —és la seva estratègia i és legítim— no ha de portar a travessar la línia del ridícul. Perquè, si no, fins i tot els que hi estan a favor quedaran superats per una sobreactuació molt difícil d'explicar. Si impossible ha estat parlar de res amb el PSOE i també impossible ha estat avançar en res amb Unidas Podemos, al Partit Popular i a Vox deixem-los on són. Perquè més aviat crec que la taula que ells crearien no seria amb els independentistes sinó amb els que volen esclafar la identitat de Catalunya.

I si, com algú em va comentar ahir, l'objectiu és desactivar els reiterats cants de sirena que arriben des de Madrid que el Suprem, potser, es planteja a la tornada de l'estiu suprimir els indults parcials i revisables que va concedir el govern de Pedro Sánchez als presos polítics catalans i que van formar part d'una negociació amb ERC, aquest no és pas el camí.