Aquest divendres, 15 d'abril, ja es compleixen set mesos des que es va celebrar la taula de diàleg entre el govern espanyol i una part del Govern català, la d'Esquerra Republicana, ja que el president Pere Aragonès va vetar-hi l'assistència dels membres de Junts per Catalunya després que el partit de Carles Puigdemont va incorporar a la delegació presos polítics, en comptes de cenyir-se a conformar-la només amb consellers de la Generalitat, com exigia el PSOE. Set mesos ha estat defugint el PSOE el que va ser una condició per a la investidura de Pedro Sánchez i el suport parlamentari que Esquerra li ha atorgat des de l'inici de la legislatura. Un balanç molt més que pobre, calamitós, inexplicable políticament quan en joc hi ha la possibilitat d'acordar l'amnistia, un referèndum d'independència pactat i el reconeixement del dret a l'autodeterminació.

Si hi sumem que després de la moció de censura que va permetre l'accés de Sánchez i la sortida de Mariano Rajoy de la Moncloa l'engany va ser similar, perquè la taula també només es va reunir una vegada, el 26 de febrer del 2020, amb la presidència de la Generalitat de Quim Torra, el mínim que se'n pot deduir és que estem davant d'una estratègia perfectament deliberada. Segurament amb l'únic objectiu d'enredar el personal amb un artefacte polític que ha estat desactivat i que només té la carcassa del que s'entén universalment per una taula de diàleg entre governs per solucionar un conflicte polític.

El resultat és que Sánchez ha pogut vendre internacionalment que està negociant amb l'independentisme català, quan no només no hi negocia sinó que ni tan sols hi dialoga. És més, ni s'hi reuneix perquè no li dona la gana. I així un dia rere l'altre. D'aquelles primeres reunions mensuals acordades entre Sánchez i Torra, es va passar per part de la Moncloa a un discurs que posava l'accent en la seva intransigència per acordar una temàtica de reunions. Ja amb Pere Aragonès, el PSOE tampoc no ha tingut pietat i d'aquella reunió a començaments de gener mai feta s'ha passat a treure-la de l'agenda política. Aquest mateix divendres, el portaveu dels socialistes al Congrés dels Diputats, Héctor Gómez, declarava que no és necessari fixar una data perquè el temps de la confrontació ja s'ha acabat.

Potser, per als més pietosos amb el PSOE era necessari arribar aquí per certificar que era un camí intransitable. Des del primer moment vaig assenyalar que només feia falta saber una mica d'història i com s'havien comportat els socialistes espanyols sempre, per presagiar el final de la taula de diàleg. I encara menys si no se'ls sotmetia a un test d'estrès permanent en el qual quedessin sense majoria parlamentària un dia i un altre que els impedís de continuar en el govern. Però aquell moment va passar, amb la legislatura espanyola enfilant la recta final, l'independentisme mancat d'una estratègia unitària i noves necessitats com la crisi econòmica, la inflació desbocada i els preus de l'energia en una escalada inacabable.

En aquest context, qui aconsegueixi fer creïble una ruta que mantingui viva la reivindicació independentista, però que l'acompanyi d'una gestió immaculada de les necessitats més peremptòries dels ciutadans —prioritzant, perquè aquest és l'Abc de la política, ja que no es pot arribar a tot— tindrà molt de guanyat.