El desacord entre el PSOE i Junts sobre els decrets llei que vol convalidar el govern espanyol al Congrés dels Diputats aquest dimecres està suposant un autèntic test d'estrès per a ambdós partits. El primer, perquè no afluixa de fer servir aquesta via parlamentària, encara que sigui a costa d'aprovar-los amb el PP. I es nega a reconvertir-los en projectes de llei que segueixin un tràmit parlamentari ordinari i tots els grups puguin presentar esmenes per votar-los. En el cas de Junts, l'oposició a donar el vot favorable sorgeix del fet que un dels decrets modifica la llei d'enjudiciament civil, de tal manera que permet a la justícia espanyola deixar en standby l'amnistia fins que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea es pronunciï si s'hi eleven unes qüestions prejudicials.

Encara que sembla un tema tècnic, és sobretot polític i de confiança entre ambdues formacions. Que és polític és evident, ja que es podria arribar a l'extrem que hi hagués llei d'amnistia, però que els amnistiats quedessin a mercè d'un calendari llarg i, qui sap, si incert. Però, sobretot, hi ha una base de discussió en la qual entren altres factors com el recel, la suspicàcia i la desconfiança. Allà és on es troba el veritable obstacle en l'arrencada de la legislatura: si no hi ha una presumpció de crèdit atorgat per ambdues parts, les desavinences tenen gairebé una solució impossible. Junts es considera enganyada perquè ningú no li va parlar que l'amnistia hagués de viatjar fins a Brussel·les. Els socialistes repliquen que és una exigència europea, que és irreversible, i que ells poca cosa hi poden fer, ja que, entremig, estan en joc importants ajuts comunitaris. El resum seria que Sánchez compliria el pacte i hi hauria llei d'amnistia, però, per una altra via, tot quedaria ad calendas graecas que no vindrien de la llei, però l'efecte seria el mateix.

La legislatura ha arrencat de la pitjor manera possible; una derrota de Sánchez equivaldria a fer evident la seva respiració assistida de bon començament

L'acostament és, per tant, impossible, ja que un dels dos ha d'aparèixer davant de l'opinió pública com que s'ha empassat un gripau en la recta final. Una cosa que és de digestió més que impossible quan tens totes les càmeres i la resta de partits observant-te. En el fons, és subjacent un tercer factor que té certa importància, ja que en els detalls també es troba el problema. Mentre que amb Santos Cerdán, l'interlocutor del PSOE, les coses semblen no anar malament; amb el ministre de Presidència i de Justícia, Félix Bolaños, passa el contrari i hi ha algun problema que s'arrossega encara de l'estiu ençà. En aquest context de vots que se li escapen, en aquests moments, al PSOE, també hi ha els dels cinc parlamentaris de Podemos, igualment imprescindibles perquè l'aritmètica de Pedro Sánchez acabi quadrant.

Tothom sabia que aquesta seria una legislatura difícil, però el cert és que ha arrencat de la pitjor manera possible. Una derrota de Sánchez equivaldria a fer evident la seva respiració assistida de bon començament. És per això també que el Partit Popular es resisteix a escoltar els cants de sirena de la Moncloa. Li agrada, òbviament, que l'amnistia sigui molt més difícil i descansi en les prejudicials europees. Però li pot més que el PSOE pateixi una rebolcada parlamentària i s'acabi confirmant que aquest és un govern fràgil, incapaç de tirar endavant qualsevol iniciativa parlamentària. A tot això s'hi ha d'afegir que Alberto Núñez Feijóo té l'autonomia que li deixa la dreta extrema a la capital, i qualsevol suport als socialistes li podria costar el cap al capdavant del PP. Perquè si el president Carles Puigdemont és un enemic indiscutit de l'estat espanyol, Pedro Sánchez corre un camí similar per tot el deep state que es mou darrere de les cortines del que es veu a primera vista.