La decisió del president del Tribunal Constitucional de convocar aquest mateix dimecres a la nit un ple de l'organisme per a les 10 del matí de dijous, amb un únic punt en l'ordre del dia —la petició del Partit Popular d'impedir la reforma del poder judicial proposada per Pedro Sánchez al Congrés dels Diputats— és un fet d'enorme gravetat. Suposa l'assalt, o almenys, l'intent dels magistrats més propers al Partit Popular de bloquejar, a cara descoberta, decisions que no competeixen al poder judicial i que són estrictament pròpies del poder polític. L'infernal soroll de les togues, alçades com a únic poder del desestructurat estat espanyol, presenta una batalla més important del que sembla. No només si hi ha separació de poders entre el poder legislatiu i el judicial, una cosa fonamental i bàsica en una democràcia, sinó confirmar si és veritat que la famosa separació de poders de Montesquieu ja no és ni tan sols necessària, perquè l'únic poder existent és el judicial que fa i desfà el seu aire.

Els adjectius pujats de to contra el Tribunal Constitucional i els moviments que intenta la dreta són, sens dubte, els més forts que s'havien sentit mai. Així s'acusa directament de colpistes els magistrats per la seva inquietant intervenció. Hi ha un autèntic torcebraç del poder judicial que no està disposat a perdre el que ha guanyat i no vol tornar als despatxos a dictar exclusivament sentències. I en aquesta lluita, que es batalla exclusivament a Madrid, per estrany que sembli, el PSOE de Pedro Sánchez hi està en franca minoria. I l'està patint: mai el poder judicial no s'havia atrevit a plantar cara a un president del govern espanyol amb la deslleialtat institucional amb la qual s'estan comportant. I el que és més rellevant: aclamats per uns mitjans de comunicació que han deixat molts d'ells de ser de dretes per passar a ser literalment ultres.

En algun lloc llegia en aquestes últimes hores que on és el Rei. No semblava una pregunta retòrica, sinó més aviat una interpel·lació d'auxili. O hi ha molt ingenu o hi ha molta candidesa. Perquè Felip VI està fent una interpretació del seu paper constitucional molt sui generis: va fer de polític en el referèndum de l'1 d'octubre més enllà de les seves competències i rep i escolta els cants de PP i Vox per sobre de les seves atribucions. Els que vam dir que, en el futur, a la democràcia espanyola no li sortiria gratis haver deixat en mans de la justícia el que eren decisions exclusivament polítiques durant el procés català, perquè se'ls donava un paper als togats que no els corresponia, no estàvem errats.

El que passa és que era fàcil aplaudir els Marchena, Lesmes, Llarena i companyia quan es tractava de condemnar independentistes. Aquí tots parlaven de la independència de la justícia; quina frase tan bonica i tan poques vegades certa. Ara, amb l'independentisme barallant-se en les seves pròpies misèries, el trofeu a cobrar-se per l'alta magistratura es diu directament Pedro Sánchez i no es pot dir que no dediquin el màxim interès a això. No sé com acabarà el ple extraordinari i urgent del Constitucional i si decidirà paralitzar la reforma del poder judicial en marxa. Seria un assalt a les institucions en tota la regla que posaria cap per avall el funcionament que s'hauria d'esperar d'un estat, que no deixa de repetir un cop i un altre que és una democràcia consolidada. Mentre els fets el traeixen cada dia i davant del mirall hi apareix, cada cop més, el rei nu.