No deixa de provocar una riallada general la petició del govern espanyol i del PSOE reclamant al jutge Pablo Llarena que no es fiqui en política i que es limiti a administrar justícia. Tot això, després que el magistrat del Tribunal Suprem hagi carregat contra el poder executiu i legislatiu per la reforma del Codi Penal en el nou escrit de processament del president a l'exili, Carles Puigdemont. La riallada es deu haver sentit fins a Alaska, perquè el Suprem ha donat mostres que està disposat a passar per la trituradora la reforma del Codi Penal i el que passa ara no és res més que una cosa que, lamentablement, estava escrita al frontispici de la nova legislació penal. El Suprem trobaria la manera de girar del revés el que, suposadament, pretenien els legisladors i no baixaria del burro del que va ser la seva sentència del procés i, sobretot, el posicionament sobre els exiliats, molt especialment sobre el president Puigdemont.

El poder judicial s'ha fet seu, a la pràctica, el Poder a Espanya. N'hi ha múltiples exemples, però, si ens atenim al cas que ens ocupa, de què serveix que el poder executiu i el legislatiu proposin modificacions del Codi Penal si el resultat pràctic és que la justícia té prou tortuositats perquè el que es pretenia legislar acabi no aplicant-se? És cert que desapareix la sedició, però Llarena intenta que la malversació es mantingui com abans de la reforma i que la rebaixa d'anys de presó entre un i quatre quedi en paper mullat. Em consta la irritació del govern espanyol i també de propulsors de la reforma del Codi Penal, com l'advocat i polític Jaume Asens. Fins i tot entre els exiliats i els presos, la contundència de Llarena en el torcebraç amb el govern de Pedro Sánchez ha anat més enllà del que ells havien avaluat.

Però el Suprem —la doctrina de Llarena no acabarà sent gaire diferent de la que imposarà la Sala Segona del TS que presideix Manuel Marchena— fa temps que va decidir arribar on no arribessin els polítics per tal d'imposar un escarment i preservar la unitat d'Espanya. No voler-ho veure és, simplement, fer política amb una bena als ulls. Per si mancava alguna pinzellada en l'oli que s'està dibuixant aquest divendres, la Fiscalia del Suprem ha filtrat que pensa recórrer l'escrit de Llarena per acusar Puigdemont de desordres públics agreujats. No ha dit res de la interpretació senzillament estrafolària de la malversació, sinó de com es pot reforçar encara més l'acusació contra el president a l'exili, afegint-li un delicte que Llarena creu que no és aplicable en decaure la sedició i no encaixar en els fets que van passar: el de desordres públics agreujats.

No se sap res de si és una maniobra dels fiscals del Suprem —Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal i l'equip que va dur el pes del judici del procés— o una instrucció de més amunt, del fiscal general de l'Estat, Álvaro García. En qualsevol cas, el Suprem plantarà cara perquè la seva sentència no es dilueixi, per tal que la persecució a Puigdemont i Comín segueixi en termes molt semblants als del 2017. I caldrà esperar a veure com es mouen els pronunciaments que s'esperen dels tribunals europeus respecte a les prejudicials sol·licitades per Llarena i la causa sobre la immunitat dels polítics catalans que són eurodiputats. Aquesta foto final, que encara desconeixem, acabarà sent la mare de totes les batalles en la justícia europea i el marc que permetrà veure una imatge que encara és, ara com ara, molt difusa.

I al mig de tot això, judicis encara pendents i relacionats amb els fets del 2017, en els quals hi ha afectats nombrosos alts càrrecs d'aquell moment, i on la interpretació de Llarena sobre la malversació pot ensorrar l'objectiu de la reforma del Codi Penal, que, en alguns casos puntuals, no era cap altre que evitar l'entrada a la presó.