Enterrada sense cap funeral la taula de diàleg, que, com era previsible, no ha donat cap resultat respecte a la solució del conflicte polític entre Catalunya i Espanya, després de tan sols tres reunions en més de tres anys —l'última el passat 27 de juliol—, esperava amb curiositat escoltar el president de la Generalitat per conèixer en què consistia la seva proposta de constitució d'un consell acadèmic per redactar un acord de claredat, que havia esbossat però no concretat. Encara que les expectatives prèvies sobre l'encàrrec a l'organisme oficial —els seus membres cobraran dietes per assistència a les reunions— no eren gaire altes i el suport parlamentari a la seva proposta més que escàs, almenys fins ara valia la pena esperar per conèixer per on volia transitar Pere Aragonès després de dos intents duts a terme per antecessors seus, Artur Mas (consulta del 9-N de 2014) i Carles Puigdemont (referèndum d'independència de l'1 d'octubre de 2017).

Doncs bé, sense voler negar-li cap voluntarisme i capacitat per sorprendre per obrir un camí diferent dels seus antecessors i en el qual el president renuncia al seu lideratge per trobar una solució al conflicte, costa molt pensar que no tenim davant de nosaltres una maniobra de distracció que no porta a cap destinació. No porta, òbviament, a un referèndum d'autodeterminació, ja que l'Estat i els partits espanyolistes han explicat les seves línies vermelles. No porta a conèixer l'opinió dels catalans, això va ser el 9-N i les conseqüències judicials i econòmiques encara s'arrosseguen per més d'un tribunal. Tampoc no sembla que vulgui desembocar en un nou Estatut, ja que per a això no cal un consell acadèmic. Dubto que busqui un pacte fiscal o concert econòmic, ja que tampoc no és tasca de constitucionalistes i politòlegs. Llavors, on condueix la proposta d'un acord de claredat i amb qui pretén acordar-la el Govern?

Es corre el risc de perdre el fil del problema: hi ha un conflicte entre Catalunya i Espanya, reconegut per gairebé totes les parts. I un altre segon sí: més enllà que les enquestes diuen que el suport al 'sí' en un referèndum d'independència ha caigut per sota del 'no', és aquest mecanisme binari el que desitja més del 70% de la ciutadania de Catalunya, segons el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), el més semblant al CIS que té Catalunya. Pensar que un consell acadèmic ha de ser el que aporti la solució al conflicte polític és deixar la responsabilitat en mans dels qui no poden fer res. L'aparent voluntat d'ampliar el consens ha de tenir una base sòlida i aquesta només pot ser fruit d'un acord polític.

Seré més clar, l'increment d'autonomia més important des de 1979, quan es va aprovar l'Estatut, no ha estat fruit del segon Estatut de 2006, que va declarar inconstitucional el TC i, que se sàpiga, la Constitució espanyola continua sent la mateixa. Va ser fruit que Convergència i Unió va esprémer al màxim l'acord amb el PP per a la investidura de José María Aznar, el 1996, en aquell injuriat Pacte del Majestic, que valdria la pena que els seus detractors el llegissin per saber de què parlen. És clar que Pujol va humiliar Aznar i va haver de pagar un alt peatge per arribar a la Moncloa. Aquesta és l'única fórmula realista per modificar amb acord el curs polític de la història. Els altres intents per intentar convèncer més enllà de l'Ebre de les bondats de les propostes formulades des de Catalunya estan condemnats al fracàs.

Deia Sèneca, l'escriptor, filòsof i polític de la Còrdova romana, que per a qui no sap a quin port es dirigeix, cap vent no li va prou bé. I que, en canvi, a qui sap cap a on va, tots els vents li són favorables. El problema és que, segurament, des de 2017 aquesta pregunta no té una resposta. Almenys clara. I molt menys acordada.