La decisió del Tribunal Suprem confirmant que no aplica l'amnistia a l'expresident d'ERC, Oriol Junqueras, al secretari general de Junts, Jordi Turull, i als exconsellers Raül Romeva i Dolors Bassa no per esperada deixa de ser un abús en l'aplicació de la llei, davant de la voluntat expressada per les Corts espanyoles. El propòsit no qüestionable del legislador d'amnistiar l'aplicació de fons públics per a la celebració de la consulta del 9-N del 2014 i del referèndum d'independència de l'1-O de 2017 ha estat vulnerat amb l'argument peregrí de la malversació i d'un inexistent ànim d'obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial. Molt s'ha parlat del redactat de la llei i de si la seva elaboració ha donat peu a argumentacions jurídiques per sostenir la serva infracció en un article o altre, que és el discurs que s'ha intentat convertir en veritat absoluta perquè el Suprem pogués fer el que volgués amb la llei.

És un raonament tan malintencionat que cau pel seu propi pes. La sala del Tribunal Suprem que entén de les penes de Junqueras, Turull, Romeva i Bassa ha agafat aquesta tesi com n'hagués pogut agafar qualsevol altra que hagués conduït al resultat previst. Així doncs, es manté la inhabilitació a càrrec públic fins a l'any 2030 de Turull i Romeva i fins al 31 de Junqueras i Bassa. Una sentència que només podrà modificar el Tribunal Constitucional a partir d'ara, una vegada el Suprem ha rebutjat els recursos de súplica dels quatre polítics. Quant temps tardarà a resoldre el TC? No hi ha una previsió precisa que permeti fer-se una idea exacta, però les defenses dels polítics independentistes no situen aquest moviment en un termini inferior als 18 mesos. Atesa la composició del Constitucional, el seu pronunciament podria revertir l'acordat pel Suprem, o almenys així ho creuen —o ho esperen— alguns dels inhabilitats. Però això sí, si tot continua igual i l'actual i convulsa legislatura espanyola continua viva.

La policia espanyola és la principal beneficiària de la norma de l'oblit penal, just al revés de l'objectiu perseguit

El tribunal sentenciador format per sis membres ha tingut el magistrat Manuel Marchena com a president i ponent del recurs dels líders independentistes i només un membre, la magistrada Ana Ferrer, ha presentat un vot particular que, de facto, rebutja tota l'argumentació dels seus cinc companys. Em quedo amb el següent paràgraf com a resum que comparteixo totalment: "Podem discutir la constitucionalitat de la llei, o la seva adaptació al dret comunitari, però el que no podem els jutges és fer interpretacions que impedeixin la vigència de la norma. Quan es prescindeix manifestament de la voluntas legislatoris i de la voluntas legis en la seva interpretació, com passa d'una manera tan significativa en aquest cas, la decisió no és interpretativa, sinó derogatòria, en la mesura que deixa la norma buida de contingut." I amb una frase lapidària de l'argumentari fet servir pels cinc de Marchena respecte al benefici patrimonial que, segons ells, van obtenir els cinc acusats: "Es mouen en el terreny de la ficció jurídica, perquè aquest acte d'apoderament que, segons la seva opinió, va determinar la incorporació als seus respectius actius dels fons desviats, donant lloc així al benefici personal patrimonial, és una entelèquia. I ho és perquè realment aquesta incorporació no es va produir".

Ferrer posa ben bé el dit a la nafra de la qüestió: el Suprem no pot buidar de contingut una llei i tot el seu argumentari és una ficció jurídica. Portem des del 2017 assistint a una permanent construcció de ficcions jurídiques per sustentar sentències que van molt més enllà del que diu la llei. Tot plegat per perseguir, acusar i castigar l'independentisme català. Ho estem veient permanentment, també en l'aplicació de la llei d'amnistia, que fins ara i en un recompte de mitjans d'aquest mes de setembre, en complir-se els tres mesos en vigor, oferia les següents xifres: l'amnistia s'havia aplicat a 110 persones, cinc més que al juliol, dels que 51 són agents de la policia espanyola (inclòs 4 agents dels Mossos), 49 manifestants (tres d'ells amb recurs al Suprem) i 10 polítics independentistes. És a dir, la policia espanyola era la principal beneficiària de la norma de l'oblit penal. Just al revés de l'objectiu perseguit.