Amb tots els matisos que es vulgui, Catalunya és a punt d'entrar a la quarta fase del que s'ha donat a conèixer com el trànsit de l'autonomia cap a una total sobirania. L'aprovació, ara sí, de la llei d'amnistia per part del Congrés dels Diputats —després de la votació a la comissió de justícia— completarà el tercer cicle que va iniciar el país en comprovar que el model autonòmic era insuficient i les costures del règim del 78 ja no donaven més de si. A grans trets, el primer període es va encetar amb la consulta d'Arenys de Munt, el 2009, que va ser la primera votació municipal de la història sobre la independència celebrada a Catalunya. Va ser, òbviament, una consulta d'àmbit local, no vinculant, sense cap valor jurídic i alegal. Però va ser l'inici d'un esclat de sensibilització en altres municipis, que va incloure la ciutat de Barcelona i que es va prolongar fins al 2012.
El segon pas es va iniciar amb la manifestació de la Diada de l'Onze de Setembre del 2012, amb un milió i mig de persones sota el lema Catalunya, nou estat d'Europa i va ser l'inici d'una sèrie de mobilitzacions massives, les més multitudinàries de l'Europa moderna. Aquesta fase es va prolongar fins al referèndum de l'1 d'octubre del 2017, la proclamació d'independència al Parlament, i la dissolució del Govern de Catalunya i l'aplicació del 155 de la Constitució. El tercer període és el de l'exili i la presó a partir de novembre del 2017. Una situació inèdita en democràcia, que va ocasionar la reacció furibunda de la política, la judicatura i els mitjans de comunicació espanyols, incapaços de delimitar en el seu terme just el que va ser, a tot estirar, un acte de desobediència. Res més. La llei d'amnistia és un reconeixement de l'error espanyol, per més que es miri de presentar com una llei de reconciliació.
Veurem si aquesta quarta fase —que inclourà, inevitablement, les eleccions al Parlament de Catalunya, en principi, el febrer del 2025— obre el compàs a noves aliances al Govern
La quarta fase no té un guió tancat i molt menys un argument compartit. Es pot dir que ni tan sols als dos blocs les posicions són concordants. No ho són al bàndol independentista, on Junts i Esquerra tenen posicions tan antagòniques que són incapaços de governar conjuntament. Ni als principals ajuntaments, ni a les diputacions, ni a la Generalitat. No hi ha un fil conductor polític que els permeti retrobar-se, per més que els líders de tots dos partits, lluny de reconèixer-ho, tendeixen a rebaixar les discrepàncies. Deu ser que no ven parlar que cadascú fa la guerra pel seu compte. L'únic lloc on es troben votant plegats és, paradoxes de la vida, al Congrés dels Diputats. Tampoc no van de bracet el PP i el PSC, amb els segons jugant el paper de ròtula a dreta i esquerra per tal d'assegurar-se com més poder institucional millor.
Veurem si aquesta quarta fase —que inclourà, inevitablement, les eleccions al Parlament de Catalunya, en principi, el febrer del 2025— obre el compàs a noves aliances al Govern i com es desenvolupa la legislatura espanyola, avui boirosa per a Pedro Sánchez, assetjat per casos de corrupció creixents. Segurament, l'amnistia ha estat l'inici del seu viacrucis amb els pactes a la política espanyola i no el final, com volen veure els dirigents socialistes. Els pressupostos de l'estat és la pròxima carpeta, i és evident que si Pedro Sánchez no els tira endavant, el govern espanyol caurà a plom. Avui sap que els números no li surten, per més que intenti treure pit de l'amnistia que, per cert, ni volia ni se l'esperava abans dels resultats electorals del 23 de juliol i la correlació de forces a Madrid.
L'independentisme polític surt ben parat del resultat final de la llei d'amnistia. No s'ha de ser optimista quant al respecte que puguin acabar tenint els jutges. Però tot i ser important i decisiu, per tant, per a les persones afectades, hauran de superar-se amb relats de ficció per establir una nova línia d'oposició. Però el que és evident és que s'entrarà en un nou futur.