Per a aquest dimecres, el jutge de l'Audiència Nacional Manuel García-Castellón ha citat a declarar una desena dels investigats pel cas Tsunami i sobre els quals pesa una investigació per terrorisme. Ja es pot dir que només un dels citats pel jutge, la dirigent d'Esquerra Marta Molina, es personarà al jutjat de Barcelona autoritzat per a la videoconferència amb el jutjat de Madrid, ja que les altres sis persones citades s'han exiliat davant del temor que García-Castellón prengui mesures que afectin la seva llibertat, com sol·liciten les acusacions particular i popular, formades per dos agents de la policia espanyola i entitats espanyolistes (Vox, Dignidad y Justicia i Societat Civil Catalana) pel risc de fugida, perquè la resta dels citats no s'hi presentaran. Entre els quals, Jesús Rodríguez, Oleguer Serra i Josep Campmajó, que resideixen a Suïssa, i l'exconseller republicà Xavier Vendrell, que viu a Colòmbia.

Quan aquest dimecres comparegui Marta Molina, faltaran set dies perquè el Congrés dels Diputats aprovi definitivament la llei d'amnistia, després que hagi superat el primer tràmit a la cambra baixa, hagi estat enviada al Senat controlat pel PP, que la va rebutjar, i hagi estat tornada a la Carrera de San Jerónimo per a l'aprovació definitiva. L'actuació de García-Castellón reflecteix una realitat que, d'altra banda, no és cap novetat: la política i la justícia van per carrils tan diferents que l'aplicació de la llei d'amnistia acabarà sent un trajecte empedrat i ple d'obstacles. Ja ho veurem. Per això, no és exagerat recollir l'essència del que ha manifestat Molina unes hores abans de la seva declaració: "Soc conscient que puc anar a la presó, i a set dies que s'aprovi la llei. No confio en la justícia, però sí en la política".

La política i la justícia van per carrils tan diferents que l'aplicació de la llei d'amnistia acabarà sent un trajecte empedrat i ple d'obstacles

Encara que sigui incòmode reconèixer-ho, el fet és que hi pot haver un debat polític sobre si el procés s'ha acabat o encara existeix. També hi pot haver una discussió respecte als resultats electorals del passat 12 de maig i la pèrdua de la majoria parlamentària. Sobre si això suposa que l'independentisme ha deixat de ser el moviment que era en la dècada passada o és que molts dels seus votants s'han quedat a casa, farts de les batalles caïnites entre Junts i Esquerra. Tot això, pot ser opinable. Però el que està fora de dubte és la persecució judicial a l'independentisme amb noves inventives que siguin capaces de desbordar la llei d'amnistia. En aquest cas, amb acusacions imaginàries de terrorisme, que a més dels noms apuntats, inclou també el president a l'exili, Carles Puigdemont, la secretària general d'Esquerra Republicana, Marta Rovira, i el diputat republicà Ruben Wagensberg. A més de Josep Lluís Alay, Oriol Soler, Jaume Cabaní i l'italià Nicola Foglia.

Per tant, l'elefant encara és aquí. L'Estat manté posicions repressives per més que la política faci avenços. I l'amnistia n'és un. No sobra recordar que no hi ha cap peatge nou a pagar en els acords firmats per a la investidura de Pedro Sánchez. Aquesta era una condició dels pactes d'aquell moment i el cert és que el dia 30 s'aprovarà l'amnistia i el president del govern espanyol gaudeix del càrrec des de la reelecció el 16 de novembre. Si aïllem l'amnistia com una condició per la investidura, de la resta en sabem poca cosa i encara menys s'ha concretat. S'ha obert l'oficialitat del català a Europa, però cada vegada fa més l'efecte que el govern de Pedro Sánchez ha posat una marxa menys de velocitat; i la transferència de Rodalies va més o menys com la infraestructura ferroviària, amb avaries un dia sí l'altre també.

I, per més voltes que s'hi doni, sempre es torna a la posició de partida.