Fa una certa vergonya la subhasta pública que s'està fent de l'alcaldia de Barcelona, en la qual els principis i compromisos públics adquirits abans dels comicis del passat 28 de maig serveixen de bastant poc i sembla que qualsevol acord serveix per arrabassar la vara de comandament de la ciutat al guanyador de les eleccions, Xavier Trias. En aquests moments, les incògnites són moltes, començant per quan es constituirà el consistori de la capital catalana, ja que entra dins del que és possible que no sigui, com la resta de plens municipals, dissabte vinent a conseqüència del recurs que té en marxa Vox per aconseguir un tercer regidor, que desemboqui en el tribunal contenciós administratiu i s'acabi ajornant fins als primers dies del mes de juliol. Això se sabrà les pròximes hores, però acaba condicionant els moviments dels partits, que no saben si prémer l'accelerador amb les seves estratègies o no precipitar-se.

L'última ocurrència l'ha protagonitzat Ada Colau, amb la proposta de repartir-se els quatre anys d'alcaldia a raó d'un any Ernest Maragall (ERC), un any i mig ella mateixa i l'últim any i mig el candidat socialista Jaume Collboni. S'han de tenir moltes ganes de retenir el poder tant sí com no per fer una última pirueta en què costaria molt saber qui és en cada moment l'alcalde i traslladaria una sensació de caos, interinitat i desgovern difícilment superable. Encara que Colau ja va demostrar el 2019 que estava disposada a arribar l'alcaldia pactant amb Manuel Valls per arrabassar-la a Ernest Maragall, en aquesta ocasió juga la partida a diverses bandes: li serveix sumar ERC per al que denomina govern d'esquerres, però també li valen els vots del Partit Popular, en aquest cas, per impedir un govern entre Xavier Trias i Ernest Maragall.

A Colau encara li falta algun últim moviment en el qual, per exemple, ella es faci enrere i deixi tots els seus col·locats en el consistori. Aquesta proposta arribarà, si no, ja ho veurem. Qui sí que ha aclarit la seva posició són els regidors de Vox, que han anunciat que ells es votaran a si mateixos i s'han apartat de qualsevol intent que des de les files socialistes o dels comuns s'estava fent d'atreure'ls cap a una majoria antiindependentista. En canvi, els que han entrat novament en lliça són els quatre regidors del PP català, amb Daniel Sirera al capdavant, que també sumarien majoria absoluta amb els 19 de Collboni i Colau. Si durant les passades jornades que va organitzar el Cercle d'Economia a Barcelona, en els dies immediatament posteriors a les municipals del passat 28 de maig, Alberto Núñez Feijóo semblava que tancava qualsevol operació amb els socialistes i els comuns per desbancar Xavier Trias, en les últimes hores aquesta posició seria menys contundent fruit d'algunes pressions que diu que està rebent.

Si Feijóo facilita els seus vots a Collboni, li serà molt difícil explicar-ho al seu electorat més antisocialista, a part que haurà lliurat a Pedro Sánchez el centre de poder socialista potser més important després de les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Feijóo podrà explicar-ho als cenacles de Madrid, però no entre l'empresariat català, que vol al preu que sigui que l'exèrcit de Colau abandoni l'Ajuntament. Només cal veure què van fer els districtes barcelonins més favorables als conservadors espanyols en les passades municipals i com van impulsar Xavier Trias per desbancar l'actual alcaldessa.

El més preocupant de tot aquest debat sobre l'alcaldia de Barcelona és que hagi acabat sent una peça més entre els interessos de Pedro Sánchez i de Feijóo. I que el menys important sigui el que necessita Barcelona per sortir de la paràlisi i de la falta d'autoestima en la qual es troba sense un horitzó, si continua així, per tornar a ser aquella ciutat que va ser.