Els resultats d'aquest diumenge als estats federats de Turíngia i Saxònia de l'antiga Alemanya de l'Est on, segons els primers sondejos, la formació populista d'extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD) ha quedat en primera i segona posició respectivament, suposen un important revés polític per al canceller socialdemòcrata Olaf Scholz i la seva coalició de govern, a gairebé un any de les pròximes eleccions federals. La coalició de govern, formada pel SPD, els verds i els demòcrates lliures proempresarials (FDP), coneguda com la coalició semàfor, va col·lapsar fa temps pels diferents punts de vista econòmics i això ha contribuït a l'estancament de l'economia, que porta així des de 2019. Tot això, unit a la forta controvèrsia per la immigració, molt accentuada a Turíngia, o el paper d'Alemanya a la guerra de Rússia a Ucraïna.

En els dos estats, la AfD es mou per sobre del 30% amb un ampli avantatge a Turíngia —per primera vegada guanyen en un land— sobre els democristians de la CDU, gairebé nou punts, que ocupen el segon lloc, i a poques dècimes de la CDU, que es mou al voltant del 32% a Saxònia i on ha governat des de la reunificació alemanya de 1990, un estat on és difícil, però fins i tot es podria arribar a produir el sorpasso. Per fer-se una idea de la desfeta governamental, el SPD es mou entre el 6,5 % i el 7,5% dels vots en tots dos estats, els verds no tenen assegurada la seva presència i l'FDP se situa al voltant de l'1% dels vots. La governació en tots dos estats es presenta difícil, ja que les aliances són complexes i la CDU ha assegurat que en cap cas no col·laborarà amb la ultradreta.

Els resultats a Turíngia i Saxònia evidencien que hi ha debats que han vingut per quedar-se, per molt incòmodes que siguin.

Els resultats en aquests dos lands alemanys venen a confirmar el que ja van avançar les passades europees: la CDU ha recuperat la posició de lideratge entre els dos partits alemanys històricament grans, que amb les seves polítiques han permès un ascens històric de la ultradreta. Els que es van pensar que substituir Angela Merkel al capdavant de la cancelleria era una cosa senzilla, després de governar interrompudament 16 anys, s'equivocaven de ple. Merkel, nascuda a Hamburg, encara que de molt jove se'n va anar a viure l'RDA, on va ser destinat el seu pare i on va cursar la llicenciatura de Física a Leipzig, a l'estat de Saxònia, era la ròtula que aturava l'avanç de la ultradreta. El seu substitut, Armin Laschet, amb un perfil marcadament diferent, va tenir el pitjor resultat de la història de la CDU, tot i que per ser justos, Merkel no tenia assegurada la victòria en aquells comicis el 2021, malgrat que quan va abandonar el càrrec un 80% de la població aprovava la seva política.

Els resultats a Turíngia i Saxònia, que tampoc no són gaire diferents dels que recullen Marine Le Pen a França i Giorgia Meloni a Itàlia, evidencien que hi ha debats que han vingut per quedar-se, per molt incòmodes que siguin. No és bo deixar-los de banda i pensar que si no es parlen, no existeixen. Perquè el que al final pensa una part de l'electorat és que són aquestes noves formacions populistes i d'ultradreta les que acaben oferint respostes a les seves preocupacions i que cada vegada ocupen més espais en el debat públic. Només cal fer un repàs d'eleccions que s'han celebrat recentment al nostre voltant, sense anar més lluny. Tot apunta que a Europa no és, ni de bon tros, un debat que s'hagi d'acabar aviat.