L'acte unitari de partits i entitats independentistes a l'Arc de Triomf, que servia de celebració del cinquè aniversari de l'1 d'Octubre, ha acabat sent un trist espectacle amb xiulets, insults i desqualificacions entre independentistes. No hi ha, segurament, pitjor manera de malgastar el somni d'aquell període excepcional que va de l'any 2012 al 2017 que llançar per la borda tot el que s'hi va construir, amb sacrificis de tanta i tanta gent, algunes persones amb càrrecs institucionals rellevants i altres, desenes de milers, simplement anònimes.

Una d'elles, Carme Forcadell, que ha passat més de 1.400 dies empresonada a tres presons diferents i que va ser condemnada pel Tribunal Suprem a 11 anys i 6 mesos de presó i inhabilitació per un delicte de sedició. Es pot discrepar de Forcadell, és clar que sí, i estar radicalment en contra de les seves posicions polítiques. La llibertat d'expressió no pot quedar coartada per la seva situació personal. Però no és acceptable que tant ella com els exiliats i els presos independentistes siguin objecte d'insults i desqualificacions per part del seu mateix espai.

El que ha passat aquest dissabte, no només amb Forcadell sinó amb alguns dels oradors, no s'hauria de tornar a repetir mai més, però em temo molt que hem entrat en una espiral que només acaba de començar. La fractura existent és un llast perquè l'independentisme treballi unit, però converteix el que havia de ser una celebració en un funeral que s'assembla més a quan l'independentisme era cosa d'uns quants milers al carrer que no pas a quan en els moments àlgids hi va arribar a haver diversos milions de persones.

Aquella revolució dels somriures poc té a veure amb l'acritud d'aquest dissabte primer d'octubre. És obvi que el gruix de l'independentisme no hi era, però és necessari advertir dels perills de la guerra caïnita actual, que arriba a l'extrem de l'agressió dialèctica a qui no pensa 100% com tu. És necessari rebaixar tensió, retrobar-se, recosir les ferides i fer-ho amb responsabilitat i sacrifici. La gravetat del moment ho exigeix, perquè no es produeixi una fractura que trigarà dècades a superar-se. Ha passat en altres moments de la història i ara som molt a prop de l'abisme.

Que ningú no es pensi que hi haurà guanyadors i perdedors; si es dinamita el 52% del Parlament només hi haurà perdedors. Que ningú no es pensi que hi haurà guanyadors de la ruptura de la coalició de Govern, només hi haurà perdedors. Els vencedors, en tot cas, seran a fora de l'independentisme, i l'unionisme amb els seus diferents rostres s'hi faran un fart de riure. Hauran passat en cinc anys de tenir una intensa tremolor de cames a oblidar-se de les reivindicacions independentistes.