Sembla que no hi hagi cap amenaça que reverteixi la realitat del que passa des de fa infinitat de dècades amb les inversions de l'Estat a Catalunya. El resultat sempre és el mateix: Catalunya se situa, en termes percentuals, a la cua de totes les comunitats autònomes. I, no només això: Madrid és justament el contrari i aconsegueix encapçalar, un exercici més, el percentatge d'obra pública executat d'acord amb els pressupostos generals de l'Estat. Acabem de conèixer l'execució del primer semestre de 2024 i es repeteix la pauta dels últims exercicis, a Catalunya la inversió ha estat del 20%, havent-se executat a l'Estat 456,6 milions d'euros del crèdit inicial de 2.276,4 milions. A Madrid, dels 1.207 milions possibles se n'han executat 694,3, l'equivalent al 57,51%.

Les xifres són especialment greus en Adif i Renfe, on l'execució entre gener i juny de 2024 va ser del 16,7% en el primer cas i del 23% en el segon, la qual cosa ve a representar que l'execució ferroviària va ser una sisena part del previst, un 17,5%. Tenint en compte que l'actual ministre de Transport, Óscar Puente, ho és des del 21 de novembre de 2023, caldria exigir-li responsabilitats que no poden ser altres que la seva dimissió. Perquè l'anterior, Raquel Sánchez, exalcaldessa de Gavà, des de juliol de 2021, ja va deixar la cartera en les seves mans i el seu balanç no va ser més meritori. Avui ha trobat col·locació a la presidència de Paradors de Turisme. I l'anterior a Sánchez, José Luis Ábalos, ministre entre 2018 i 2021, esquitxat pel cas Koldo, està immers en diversos casos de corrupció.

Les infraestructures continuaran amb les deficiències actuals, l'execució de la inversió no augmentarà a Catalunya i sí que ho farà a Madrid. I a ningú no li caurà la cara de vergonya

El més preocupant de tot això és que malgrat les permanents protestes dels partits catalans i que Junts i Esquerra tinguin una posició determinant en l'evolució dels governs espanyols, cada any ens queixem del mateix. És evident que no n'hi ha prou amb dir-ho des de la tribuna del Congrés dels Diputats i que cal anar diversos passos més enllà per donar-li la volta. L'asfíxia catalana té múltiples raons, des del crònic dèficit fiscal fins a l'incompliment de les inversions. En totes elles, hi ha un mur infranquejable que es refugia en arguments també cronificats. En el cas del dèficit fiscal no es pot caminar cap al concert, ja que seria insolidari i col·lapsaria el sistema de les comunitats autònomes.

En el cas de les inversions, també hi ha un patró de funcionament. Es nomena un ministre, fa grans promeses, quan arriben les xifres, que sempre és un any després, es busquen explicacions amb l'herència rebuda i quan ja no valen les explicacions donades perquè la mentida no se la creu ningú, se'n nomena un o una de nou. I sant tornem-hi. Jo he sentit ministres tan loquaços com Josep Borrell, Francisco Álvarez Cascos, Magdalena Álvarez, José Blanco, Ana Pastor o els citats anteriorment fer grans PowerPoint amb inversions milionàries que haurien de resoldre el col·lapse de les inversions en Catalunya. I tot acabava en res. Eren ministres del PP i del PSOE, però el final no diferenciava grans coses.

La notícia s'ha conegut en cap de setmana, la vigília de la Setmana Santa, un període d'activitat política molt més baixa. El més perillós d'aquestes coses és que després del soroll que hi haurà durant uns dies desapareixerà de l'agenda novament. Però les infraestructures continuaran amb les deficiències actuals, l'execució de la inversió no augmentarà a Catalunya i sí que ho farà a Madrid. I a ningú no li caurà la cara de vergonya.