Cinc dies porta caçant mosques el president del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo. Guanyador de les eleccions el passat 23 de juliol es troba sense alè per intentar revertir l'aritmètica electoral que deixa el gallec amb els 169 de la seva formació i Vox i, a tot estirar, els dos diputats d'UPN i Coalició Canària. Insuficients per assaltar la Moncloa i qüestionat per la seva formació política, ja que ara es veu clarament que el pacte amb Vox en autonomies com València i les Balears i l'odi dels conservadors a la llengua catalana ha estat la seva perdició. Això ha anat de molt pocs diputats, però els suficients perquè aquesta qüestió fos rellevant al País Valencià, a les Illes Balears i a Catalunya.

Cada vegada que la premsa espanyola arrossega del candidat conservador cap a la dreta extrema, el PP es queda sense opcions de governar. És una màxima que es va repetint sense que entenguin res al carrer Génova. Algú li hauria de fer escriure cent vegades a la pissarra a Feijóo que contra Catalunya mai podrà governar, que optar per un candidat de Ciutadans com Nacho Martín Blanco en una campanya electoral, no és la millor decisió, com em consta que li van dir influents empresaris del centredreta, i que aixecar Jaume Collboni a l'alcaldia impedint-li a Xavier Trias ser alcalde de Barcelona tindria les seves conseqüències. Fins i tot Daniel Sirera, que acabaria votant Collboni, l'hi va advertir sense cap resultat. Tot això, li va restar velocitat de creuer al PP i els socialistes, hàbilment, van obrir una forquilla de 13 diputats.

Cap enquesta donava 19 escons al PSC i la gran majoria donaven al PP més dels 6 que va acabar obtenint. Deu ser Catalunya l'única circumscripció en la qual, a més, els socialistes han estat capaços d'eixamplar la seva diferència amb els populars, ja que fa quatre anys la diferència era de deu. Són, sens dubte, aquests els diputats que li falten a Feijóo i que li han amargat les eleccions. Pot donar les gràcies a El Mundo, ABC i La Razón, Antena3 i Telecinco, a la judicatura del Suprem i de l'Audiència, als fiscals VIP i a les associacions contra el català. No aprenen mai la lliçó: contra Catalunya no hi ha res a fer. El temps sempre torna a aquesta màxima que tant els molesta i que, a més, en aquesta ocasió emergeix amb el rostre del seu màxim adversari, Carles Puigdemont. Hi ha malsons que són molt més suaus que aquest.

El president català a l'exili no només ha vist desaparèixer dirigents polítics —on són els Rajoys o les Sorayas? Els Riveras o les Arrimadas? O fins i tot Pablo Iglesias o Colau?—, sinó que està davant de la seva gran oportunitat al tauler espanyol. De cop, tots volen saber que farà Puigdemont i comencen a picar a portes que ja havien esborrat de l'agenda. I Feijóo s'ho mira estupefacte i sense saber què li oferirà la ruleta que no s'aturarà a la bola vermella d'Isabel Díaz Ayuso perquè a la madrilenya no li interessa ara. Diu algun dels seus col·laboradors que en la infausta nit que va viure el 23 de juliol només pensava a deixar-ho i tornar a Galícia. Ara, segueix al seu despatx del carrer Génova, amb l'agenda mig buida, ja que aquells que havien d'acudir a demanar-li la seva part del pastís, han perdut interès. I és que els perdedors, el primer que noten és que l'agenda se'ls buida. I no perquè siguem a finals de juliol.