Si hi ha hagut a Catalunya en les últimes dècades un veritable filantrop —odiava que se'l considerés mecenes— que ha destinat el seu patrimoni a fer país a través de la llengua, l'art i la cultura, aquest ha estat, sense cap dubte, Antoni Vila Casas, la mort del qual a l'edat de 92 anys s'ha comunicat aquest dissabte a través de la seva fundació. Representant d'una burgesia catalana que ha anat perdent llustre amb el pas dels temps, Vila Casas encarnava l'excepció en una capa social que ha preferit fer diners abans que adquirir qualsevol compromís amb el país. Era, en el terme majúscul de l'expressió, un patriota català.
Quan als 74 anys li van diagnosticar un limfoma i els metges li van donar dos anys de vida, tot el que l'envoltava va fer un gir espectacular. Va vendre les seves accions d'Almirall-Prodesfarma als Gallardo i una altra empresa de complements alimentaris i parafarmàcia a Joan Uriach. Va ser en aquell moment, el 2004, quan va començar a donar volum a la seva fundació per a la promoció de l'art i en aquests moments és una de les entitats privades més actives en la difusió de l'art català, amb seus a Barcelona, Torroella de Montgrí i Palafrugell.
Des de la seva fundació ha ajudat nombrosos artistes catalans, ha participat en projectes culturals diversos i ha impulsat amb enorme generositat l'activitat artística catalana. Deia sempre que amb la seva acció volia retornar a la societat part del que li havia donat. Era una veritat a mitges o una explicació, si es vol dir així, pròpia d'una persona discreta en tot el que feia. Aquesta manera de ser casava a la perfecció amb la seva enorme capacitat com a contertulià, sempre actiu en qualsevol mena de converses i no només culturals.
Perquè si Vila Casas tenia una característica gairebé única entre els de la seva classe és que no tenia pèls a la llengua a l'hora de parlar de temes polítics candents, sempre des d'una mirada molt catalanista que el portava fins i tot a retreure a altres burgesos com ell que no fessin el mateix. Els diners són covards, solia dir quan havia de donar explicacions del declivi de les elits catalanes en algunes reivindicacions catalanes davant de Madrid. O bé, a l'hora d'assenyalar-los per l'absència d'altres rics catalans quan es tractava d'invertir en ajuts a la cultura catalana. Són uns garrepes, ressaltava.
Amb Vila Casas se'n va una part del millor del país. I deixa un buit difícil d'omplir. Mai no vaig conèixer ningú que el fes trontollar en els seus principis, ni cap situació, en aquests anys difícils, en la qual hagués de fer una passa enrere per no enervar aquesta burgesia espanyolista que és la que ha acabat marcant el pas.