Molt poques hores abans que finalitzi el mes de desembre, l'últim mes de l'any ja pot ser considerat un mes tràgic amb més de dos assassinats per setmana per violència de gènere. Cal remuntar-se al 2008 per sumar fins a onze víctimes mortals per crims masclistes. No fa falta tenir cap malvolença política cap a la formació d'Unidas Podemos i la seva ministra d'Igualtat, Irene Montero, per concloure que la llei del només sí és sí no ha funcionat. Se'n podrà responsabilitzar en una mesura o una altra l'executiu que la va preparar i la va tramitar, el legislatiu que la va aprovar o els jutges que l'han hagut d'aplicar i n'han fet la interpretació que han volgut. Tant se val. El que és indiscutible és que Espanya té un problema de màxima gravetat que no se solucionarà amb discursos ni amb tuits més o menys encertats. Tampoc amb declaracions buides en les quals els poders públics es declaren més feministes que ningú i després, a l'hora de la veritat, en el comportament o les actituds deixen molt a desitjar.

És obvi que es pot fer molt més i s'ha de fer molt més per aturar aquesta matança de dones que s'està produint. Si la llei no és bona, que deixin de barallar-se els partits i la corregeixin. Als ciutadans els preocupa poc de qui és culpa i el que volem és capgirar aquesta situació. De manera urgent, sense més dilacions. Que la cadena de protecció de les víctimes actuï i es comporti amb diligència. També de manera preventiva. Començant per una certa passivitat social que estem veient de manera alarmant aquestes últimes setmanes amb casos, a Catalunya, de fort impacte i als quals se'ls està donant una resposta a ritme de tortuga. És clar que cal feminitzar totes les parcel·les de la societat on la paritat no està arribant o on hi ha encara enormes focus de resistència. Però insisteixo, estem adoptant les mesures per protegir els agredits?

Els Mossos, que són la nostra policia de proximitat, hi estan destinant els recursos humans que són necessaris, actuant amb la celeritat que alguns d'aquests casos exigeixen i coordinant-se amb rapidesa amb els jutjats corresponents? Perquè en aquests casos, un agressor en llibertat no és exactament igual que un carterista o un lladre de cotxes. Tot és delicte, però la urgència i la sensibilitat social no és pas la mateixa. Tot això, per no entrar en la protecció partidista que es produeix quan es tracta d'algú que pot ser considerat col·loquialment dels denominats teus. Ningú no és lliure de no haver-ho fet en el passat, però ha arribat el moment d'exigir a tots una fermesa més gran. No s'hi val que el cas sigui greu si el perjudicat és el teu adversari i es miri de posar sordina si la situació és la contrària. Tothom ha de fer una reflexió; els mitjans de comunicació, també.

Una persona de la qual em sento molt allunyat i discrepo en gairebé tot, la ministra de Defensa, Margarita Robles, ha fet aquest dijous una afirmació que subscric plenament: "De vegades fem un excés de lleis, i no és tant un problema de lleis, el que falla és la realitat". I aquesta no és cap altra que l'assassinat de 3 dones en menys de 24 hores, en un desembre negre en què ha mort una dona cada tres dies. És clar que els experts diran, i tindran raó, que cal començar per les escoles i per una educació diferent. Que per abordar el problema en profunditat cal anar-hi a l'arrel. Però no tenim tant temps i el problema no deixa de fer-se cada vegada més gran. Cal reforçar les actuacions policials de vigilància dels agressors i treballar amb les víctimes més reticents a denunciar, que existeixen i s'ha d'entendre que això passi. Però quan hi ha denúncies sòlides i contrastades, no dormir innecessàriament el problema a sobre d'una taula. Perquè, insisteixo, el temps també és important.