Recordo de la meva infantesa i els meus anys d'adolescent que un dels productes més venuts per Nadal a la llibreria dels meus pares era el calendari Myrga de sobretaula, moltes vegades amb el seu corresponent portacalendari, que solia ser d'un plàstic rígid indeformable de color negre, amb anelles metàl·liques. No hi havia taula d'oficina que no el tingués, ni tampoc hi havia ningú que volgués començar l'any sense una cosa, en aquella època, imprescindible, ja que allà s'hi anotava tot el que s'havia de fer o recordar perquè no te'n descuidessis. Han passat molts anys, certament, i intentar explicar això a les noves generacions és un exercici impossible en un moment que el telèfon mòbil ha substituït, entre funcions caducades, anotar qualsevol cosa a recordar, inclosos números de telèfon.

Aquells calendaris es passaven dia a dia. Els dies feiners estaven marcats amb color negre i els dies festius amb vermell. Fa ja molts anys que vaig deixar de veure'ls, encara que sé que es continuen venent, perquè un dia d'aquestes festes en vaig veure en un catàleg al costat d'altres objectes d'escriptori en desús. L'empresa ja no pertany a la família barcelonina de Miguel i Ramón Gilabert, sinó que està integrada en una altra, ubicada a l'Hospitalet, especialitzada en articles de papereria i regals. D'un quant temps ençà, cada vegada que escolto o analitzo com actua i es comporta Pedro Sánchez, em recorda a aquells fulls del bloc del calendari Myrga.

Sánchez aconsegueix que els temes es vagin demorant i que el temps no transcorri per a ell

El seu objectiu sempre és el mateix: guanyar temps i anar girant, el més lentament que pugui i amb el menor cost possible, els fulls de calendari. Va completar 2024 amb un peatge gairebé ridícul dels seus pactes d'investidura amb els independentistes —a hores d'ara, costa fins i tot salvar la llei d'amnistia, ja que allà segueixen els líders del procés o centenars de perseguits als quals se'ls continua atabalant mentre han d'anar desemborsant euros per anar presentant escrits— per més que el soroll dels mitjans de Madrid de vegades porti a pensar que l'independentisme sempre guanya i només fa que cobrar i cobrar.

Sánchez és tot un especialista del control del temps i això és, sens dubte, una virtut. Aconsegueix que els temes es vagin demorant i que el temps no transcorri per a ell. Aquest dimarts, 7 de gener, estava previst que la Taula del Congrés debatés la iniciativa legislativa de Junts sobre la necessitat que el president del govern espanyol se sotmeti a una qüestió de confiança. De fet, ja s'hauria pogut aprovar el passat 17 de desembre si hi hagués hagut voluntat, ja que els lletrats del Congrés van redactar un informe afirmatiu sobre la seva validesa. La Taula, on hi ha majoria del govern espanyol, del PSOE i Sumar, va decidir no tramitar-la, al·legant que la volien estudiar. Es va dir que s'abordaria en la reunió del 7 de gener, passades les vacances.

Un temps que es considerava important per obrir unes negociacions que donessin resposta als incompliments produïts. No s'ha avançat res, perquè reunió seriosa no n'hi ha hagut cap. Solució, no es convoca la Taula i ses senyories ja es trobaran la següent setmana. I així, amb dos lleus moviments, s'ha passat d'una decisió que s'havia d'adoptar el 17 de desembre al 14 de gener. El govern espanyol ha guanyat un mes més i la tornada a la normalitat no és cap altra cosa que la tornada a la política estàtica. La del soroll, més que la dels resultats.