Mentre la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, prossegueix la seva campanya assegurant que no renunciarà al fet que els treballadors que cobren el Salari Mínim Interprofessional (SMI) paguin l'IRPF, enmig d'una defensa numantina de la seva posició i en la qual estan en joc 2.000 milions d'euros per a les arques públiques, la seva companya al Consell de Ministres, la vicepresidenta i ministra de Treball, Yolanda Díaz, assegura que això no serà així, sense aclarir com ho pensa fer. Sobretot, perquè l'únic camí perquè la socialista Montero baixi del burro és trenar una aliança parlamentària en la qual és necessari de totes passades el PP. Ho farà la líder de Sumar?

Perquè el que no cola a hores d'ara és el discurs que no en sabia res, com va intentar argumentar inicialment Díaz. Montero ha deixat clar que estava als papers del Consell de Ministres i cal pensar que algú del Ministeri de Treball els havia llegit, per més que la vicepresidenta ha deixat clar en més d'una ocasió que el càrrec li ve gran i no és capaç de portar Sumar a un port estable. Al revés, la seva formació està avui sense nord i les seves expectatives electorals amenacen ruïna, amb possibilitats que Podemos acabi robant-li la cartera, amb un cartell per a l'esquerra radical més atractiu, com és l'eurodiputada Irene Montero.

Aquest pols de Yolanda Díaz més aviat sembla fet a mida perquè recuperi posicions electorals a l'esquerra

Tot aquest pols de Yolanda Díaz més aviat sembla fet a mida perquè recuperi posicions electorals a l'esquerra i aturi l'avenç de Podemos. El PSOE, que sens dubte prefereix a la seva esquerra Sumar abans que la formació de Pablo Iglesias, manté viu el debat i es limita a aportar xifres com que la tributació de l'IRPF només afectaria el 20% dels 2,4 milions de treballadors que el cobren. Aquest debat es creua amb un altre que també afecta el govern espanyol i Sumar, que l'ha presentat a través del Ministeri de Treball, com són la reducció de la jornada de treball de 40 hores a 37,5 hores, una iniciativa acordada entre govern espanyol i sindicats i que trenca la concertació social com a gran palanca per assolir acords globals.

Díaz sap que aquesta batalla, tal com l'ha plantejat, la té pràcticament perduda, ja que no ha armat una majoria parlamentària per tirar-la endavant i obre una situació perillosa de cara a futur: si avui tira endavant un acord entre govern espanyol i sindicats —prescindint dels empresaris— qui impedirà que en el futur, amb un altre govern, surti un pacte entre l'executiu i només els empresaris? Junts per Catalunya, que ja ha fet descarrilar diverses iniciatives d'aquest govern espanyol en els últims mesos, ja ha dit que està disposat a votar 'no' i ha criticat els efectes devastadors sobre les pimes que té el projecte del govern espanyol. Massa fronts per a un partit com Sumar, que no se sap si fa de llebre del PSOE o, al contrari, directament ha decidit cremar les naus amb propostes impossibles.