Tal dia com avui de l’any 1904, fa 120 anys, a Barcelona, moria l’advocat i periodista Valentí Almirall i Llozer, que havia estat una figura cabdal en la política catalana de la Renaixença (segona meitat del segle XIX). Va ser un dels fundadors del moviment republicà i federalista català, que proposava una nova arquitectura política de l’estat espanyol. Almirall va advocar per la transformació d’Espanya en una república federal o confederal, i per la restauració dels autogoverns de les nacions històriques: l’estat català dins la República federal o confederal espanyola que, mig segle més tard (1931-1939) reivindicarien els presidents Macià i Companys. Per aquest motiu, Almirall és considerat el pare del catalanisme modern.
Valentí Almirall havia nascut el 1841 a Barcelona en una família benestant, formada per Josep Almirall i Alier, comerciant de colonials, i Josepa Llozer i Cebrià, membre d’una família baronial que clavava les seves arrels en la baixa edat mitjana catalana. No obstant això, Almirall mai va utilitzar el títol de baró del Papiol, que li corresponia per primogenitura. Durant la seva joventut va cursar tres carreres universitàries: Belles Arts (inacabada), Filosofia i, finalment, Dret. També va estudiar idiomes, i va arribar a dominar sis llengües (català, castellà, francès, anglès, italià i alemany). La seva poliglotía li permetria viatjar per tot Europa, conèixer els moviments polítics i intel·lectuals moderns i formar la seva ideologia republicana i catalanista.
Es va iniciar en la política amb la Revolució Gloriosa que va destronar i expulsar Isabel II (1868). El 1870 va participar en la revolta contra el reclutament forçós de joves catalans a l’exèrcit espanyol. El 1882 va fundar el Centre Català, el primer partit polític d’obediència catalana (des de les seves files va condemnar els polítics catalans sotmesos a la disciplina de Madrid). El 1879 va fundar el Diari Català, el primer rotatiu de premsa publicat exclusivament en llengua catalana. El 1885 va ser redactor-ponent del Memorial de Greuges, adreçat a Alfons XII, que inspiraria les Bases de Manresa (1892), primer intent seriós de recuperació de l’autogovern de Catalunya. I el 1886 va publicar la seva obra cabdal: Lo catalanisme.