Tal dia com avui de l’any 1824, fa 200 anys, a la Pampa de Quinua (a tres-cents quilòmetres al sud-est de Lima, llavors virregnat espanyol del Perú i actualment República del Perú); es lliurava la Batalla d'Ayacucho, una de les més importants i decisives de les Guerres d’Independències de les joves repúbliques americanes. En aquella batalla es van enfrontar un cos de l’exèrcit “libertador”, format per uns 8.000 efectius i comandat pel general Antonio José de Sucre contra un cos de l’exèrcit colonial espanyol, format per uns 9.000 soldats i dirigit pels generals José de la Serna i José de Canterac. Precisament, un descendent directe de Canterac, cent anys més tard —el 1924— desballestaria la Mancomunitat de Catalunya per ordre del dictador Primo de Rivera.

La Batalla d'Ayacucho es va saldar amb la victòria dels “libertadores” i va ser l’últim gran enfrontament militar —a terra— entre les forces independentistes i l’exèrcit colonial. Posteriorment, es produirien alguns enfrontaments importants a l’Oceà Pacífic entre les armades de les noves repúbliques de Xile i del Perú, per una banda; i la marina espanyola, per una altra. A la Batalla d'Ayacucho els espanyols van perdre més de la meitat de les seves forces disposades sobre aquell teatre de guerra (uns 2.000 morts i uns 3.500 presoners) que representaven bona part del que restava de l’exèrcit colonial al continent sud-americà. Per aquest motiu la Batalla d'Ayacucho representaria la derrota del darrer exèrcit colonial espanyol a Sud-amèrica i la fi del domini espanyol sobre aquell continent.

Després de la Batalla d'Ayacucho, l’exèrcit espanyol a Sud-amèrica va restar liquidat (sense efectius ni armament). Els espanyols només conservarien el domini sobre la plaça d'El Callao (el port de Lima). I tan sols tretze mesos més tard (23 de gener de 1826), el general “libertador” Bartomeu Salom (1780-1863), fill de comerciants mallorquins establerts a les Antilles de Sota-vent i descendent de xuetes (judeoconversos de Mallorca); prenia a l’assalt el Fuerte de San Felipe, la fortalesa d'El Callao i el darrer bastió militar espanyol a Sud-amèrica; i posava fi a qualsevol mena de presència militar espanyola al continent sud-americà. La presa del Fuerte de San Felipe i l’alliberament de la ciutat portuària d'El Callao eren la darrera conseqüència d’un final que s’havia anunciat a Ayacucho.