Tal dia com avui de l’any 1985, fa quaranta anys, a Barcelona moria Salvador Espriu i Castelló, que havia sigut una de les figures més destacades de la literatura catalana del segle XX. Espriu va conrear els tres grans gèneres de la literatura: la lírica, la narrativa i el teatre. Tot i això, seria especialment conegut pel conreu de la poesia. El 1963, en un context de prohibició i persecució de la llengua i de la cultura catalanes, va publicar Obra poètica, que incloïa la republicació de Llibre de Sinera (1946). A partir d’aquest fet i de forma totalment inesperada, la figura i l’obra d’Espriu van adquirir una gran popularitat i es van convertir en símbols de les reivindicacions nacionals de Catalunya. El director teatral Ricard Salvat i el cantautor Raimon serien figures claus en aquest procés, i Espriu acabaria sent conegut com el poeta del poble.

Salvador Espriu havia nascut el 1913 a Santa Coloma de Farners (la Selva) en una família originària d’Arenys de Mar, formada per Francesc Espriu, notari, i Escolàstica Castelló. Tot i això, Espriu es va criar a Barcelona —la nova destinació del seu pare— i es va educar a l’Escola Montessori i a l’Escola Alemanya. D’aquella època d’infantesa, Espriu sempre rememoraria les vacances d’estiu a la casa familiar d’Arenys de Mar, al carrer de la Perera, que, més endavant, inspirarien Llibre de Sinera i Primera història d’Esther. Més endavant, la família Espriu va travessar una època amb greus problemes de salut, que causarien la mort de dos dels seus cinc fills i una llarguíssima convalescència d’Espriu. Seria durant aquesta etapa (dècada de 1920) que es forjaria la seva passió per la lectura i per la literatura.

Més endavant patiria un altre sotrac important. Amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, Espriu va veure la mort de Catalunya (1939). Poc després, moria el seu pare (1940) i hauria de treballar durant vint anys a la notaria que havia sigut del seu progenitor (1940-1960) per a contribuir al sosteniment econòmic de la família. Aquesta feina li desagradava profundament i no li deixava espai ni temps per a dedicar-se a la seva passió: el conreu literari. Espriu descriuria aquella experiència “com els anys més durs i amargs de la meva vida”. Tot i això, l’obra que el conduiria a la popularitat va ser escrita, en bona part, durant aquesta etapa: Les hores; Mrs. Death; El caminant i el mur; Final de laberint; Evocació de Rosselló-Pòrcel (un homenatge al seu gran amic difunt) i La pell de brau.