Tal dia com avui de l’any 1974, fa 50 anys, a Badalona (al barri de la Morera), es produïa un incendi, que es va iniciar en un transformador, que va calcinar totalment una fàbrica tèxtil il·legal anomenada Hais S.A. (popularment Haissa) i que es va saldar amb la mort de sis treballadors (un home i cinc dones) i la destrucció total de l’edifici. La fàbrica no havia passat cap inspecció d’Indústria, no tenia llicència d’activitats, ni cap mena de protocol de seguretat (ni alarma antiincendis, ni extintors o mànegues d’aigua, ni sortides d’emergència). Aquell incendi es va declarar cap a les cinc de la tarda, mentre la majoria dels treballadors eren a l’exterior berenant, i va durar més de 12 hores. A la matinada de l'endemà, l’edifici va esfondrar-se.

Segons la premsa de l’època i la investigació moderna, hi va haver un petit grup de treballadors que es van quedar berenant al vestidor de la fàbrica, i que no van poder escapar del fum i les flames, ni van poder ser auxiliats pels seus companys. Aquell petit grup, que esdevindrien les víctimes mortals d’aquella tragèdia, estava format per Eusebia Lausén Fusté (53 anys), encarregada de la neteja; Antònia Llanés Costa (50 anys), operària, i Francesc Andreu Morales (48 anys), encarregat de la caldera; tots tres veïns de Badalona; Francisca Vico Morales (21 anys), operària i veïna de Santa Coloma de Gramenet, i Josefa Lumbreras López (19 anys), operària, i Glòria Parra Martín (18 anys), operària; totes dues veïnes de Badalona.

Les autoritats locals i provincials del règim franquista, i els delegats del sindicat vertical, no van exigir-ne responsabilitats, i les famílies de les víctimes i els treballadors que s'hi van solidaritzar, i que reclamaven justícia, van ser amenaçats per la policia. La Caixa de Jubilacions i Subsidis Tèxtil va oferir indemnitzacions ridícules (al voltant de 100.000 pessetes per cada persona morta, l’equivalent actual a uns 25.000 euros), però només van ser liquidades aquelles que serien arbitrades per les autoritats del règim. Les famílies que no les acceptaven van ser coaccionades. I les indemnitzacions pactades verbalment (com el compromís dels propietaris de Haissa de pagar els estudis al fill de Francesc Andreu) no van ser mai abonades.