Tal dia com avui de l’any 1424, fa 600 anys, a Ocaña (corona castellanolleonesa), moria el militar i diplomàtic Jordi de Sant Jordi, que passaria a la posteritat com l’autor d’una vintena de composicions poètiques trobadoresques d’una gran qualitat. Durant la seva existència ja va ser considerat un gran poeta, però els actuals acadèmics el cataloguen com una de les principals figures de la literatura del segle d’or valencià (segle XV) i com l’últim trobador en llengua catalana. El tema principal de la seva obra va ser l’amor cortès i impossible. En el seu cas, la destinatària dels seus versos seria la reina Margarida de Prades, segona esposa i vídua del difunt rei Martí I, anomenat l’Humà, considerada la dona més bella de la seva època.

Jordi de Sant Jordi havia nascut al voltant del 1395 en algun indret del País Valencià. Era fill d’una família de l’elit morisca valenciana que li va procurar una carrera professional. A partir de 1420 va participar en diverses accions militars de gran envergadura (expedicions navals a Sardenya i a Còrsega) sempre al voltant del rei Alfons el Magnànim. Jordi de Sant Jordi era catalanoparlant, com tots els membres de les capes altes del món morisc valencià, a diferència dels estrats més humils d’aquella comunitat que no havien fet el camí d’integració cap a la llengua de la majoria cristiana. També formava part d’un elitista grup d’origen morisc, cristià i catalanoparlant, que el poder presentava i exhibia com un exemple d’èxit social i professional.

Jordi de Sant Jordi va morir als 29 anys mentre participava en unes negociacions diplomàtiques a Ocaña per obtenir l’alliberament de l’infant Enric d’Aragó, germà petit del rei Alfons el Magnànim, que havia estat empresonat per ordre del seu cosí, el rei Joan II de Castella i de Lleó, per les seves intrigues que perseguien el tron de Toledo. Per alguna raó desconeguda, va atorgar testament una setmana abans de morir. És probable que la causa que el va conduir a la mort estigués relacionada amb alguna malaltia contreta durant el llarg captiveri que havia patit a Nàpols, per part de Francesco Sforza, en el primer intent català d’ocupació de la ciutat (1423). Durant aquell captiveri escriuria el seu poema més conegut: “Presoner”.