Tal dia com avui de l’any 1453, fa 571 anys, a Bordeus, es produïa l’embarcament i evacuació del darrer exèrcit anglès a Aquitània i concloïa, de facto, la Guerra dels Cent Anys (1337-1453), que havia estat el conflicte més llarg de la història d’Europa (passats cinc segles, encara ostenta aquesta condició) i on s'hi van implicar totes les potències continentals de l’època. La corona catalanoaragonesa va combatre en una gran aliança formada pels regnes de França, d'Escòcia, de Bohèmia i de Navarra; la corona castellanolleonesa i la república de Gènova. I l’efímer regne de Mallorca (1276-1347) ho va fer amb el conglomerat liderat pel regne d’Anglaterra, i format pels ducats d’Aquitània, de Borgonya, de Bretanya i de Normandia; el comtat de Flandes i el regne de Portugal.

Aquell conflicte tenia el seu origen en el divorci entre Elionor, duquessa independent d’Aquitània, i el rei Lluís VII de França (1152), i el posterior matrimoni de l’aquitana amb el rei Enric II d’Anglaterra, que hauria negociat ella personalment (1154). Amb la coronació de Ricard Cor de Lleó, fill i hereu d’Enric i Elionor (1189), Anglaterra i Aquitània passaven a ser governades per una mateixa nissaga: els Plantagenet-Aquitània, i la monarquia francesa, políticament i territorialment, quedava permanentment amenaçada per la tenalla anglo-aquitana. Durant segles (XII a XV), les monarquies francesa i anglesa es van disputar no tan sols el domini d’Aquitània (que abans d’Elionor havia estat més o menys vinculada a França des de l’època merovíngia, segles V i VI), sinó també els respectius trons de París i de Londres.

Els anglesos sempre van portar la iniciativa. Fins a l’aparició en escena de Violant d’Aragó (1384-1442), filla del rei Joan I de Catalunya-Aragó i de la seva segona esposa, Violant de Bar, que va ser casada amb Lluís d’Anjou i enviada a residir als dominis del seu marit. Violant, dotada d’una intel·ligència política extraordinària, seria una de les personalitats que més contribuiria a canviar el destí d’aquella guerra. Va acollir al seu castell el delfí Carles, i el va educar i preparar per a rellevar el seu pare, Carles el Boig. I va fabricar el mite de Joana d’Arc, una adolescent verge que va ser vestida com una barreja de Mare de Déu i d’arcàngel, que va ser situada al capdavant de la tropa i que, en aquell context històric i cultural, revertiria el derrotisme i conduiria l’exèrcit francès a victòries decisives.