Tal dia com avui de l’any 1815, fa 207 anys, a Pizzo (llavors regne de Nàpols i actualment regió de Calàbria, a Itàlia); un escamot de soldats austríacs afusellava Joaquim Murat, que havia estat mariscal de França, aspirant a ocupar el tron de Madrid, i rei de Nàpols. Murat, nascut el 1767 a la Bastida (Occitània-França) en una família d’hostalers rurals, va fer una carrera militar fulgurant durant els primers anys del règim republicà (1794-1799) fins a assolir el grau de general. En plena progressió, es va casar amb Carolina Bonaparte (1800) i es va convertir en cunyat del, llavors, primer cònsol i en un dels seus principals col·laboradors.
Murat es va guanyar una trista fama per la brutalitat que esmerçava en el camp de batalla. Va popularitzar la cita “le combat cesse faut de combattants” (el combat s’acaba per falta de combatents). Però allà on consagraria la seva pèssima fama seria a Madrid, durant els fets del 2 de maig de 1808. Mentre els Borbons hispànics Carles IV i Ferran VII negociaven la venda de la corona espanyola a Napoleó; les classes més reaccionaries de la cort espanyola van ordir un aixecament que tenia l’objectiu d’impedir aquella transacció i blindar el règim absolutista. Murat, màxima autoritat militar francesa a Madrid, va reprimir aquell avalot amb dotzenes de detencions i afusellaments.
Tot seguit Murat es va postular com a rei, però Napoleó va preferir el seu germà Josep. Murat va ser destinat al regne de Nàpols, que havia estat conquerit per l’Imperi francès i el seu rei Ferran I —també de la nissaga Borbó— havia estat destronat; i va ser rei de Nàpols durant set anys (1808-1815). Va regnar com a Joaquim I, i durant aquest període el regne napolità va viure una primavera política, cultural i social sense precedents. També durant aquesta etapa va apartar del poder la Camorra. Després del seu afusellament, els Borbons van recuperar la corona, i els capodifamiglia de la camorra es van tornar a asseure als consells de ministres napolitans.